Anar al contingut

U2 reviu la seva èpica a l'Estadi

El concert va incloure temes en homenatge a David Bowie i una cançó inèdita destinada al seu pròxim treball

El grup va recrear el seu disc més celebrat, 'The Joshua tree', en un espectacle basat en la música

Jordi Bianciotto

El grup va recrear el seu disc més celebrat, The Joshua tree, en un espectacle basat en la música. / FERRAN SENDRA / VÍDEO: ATLAS

Si bé el més corrent és que el públic vagi a un concert amb la intenció de captar una expressió del moment, una proposta que parli del present de l’artista, el que va passar aquest dimarts a l’Estadi Olímpic va ser una altra cosa. U2 no va venir aquesta vegada a dir-nos com se sentia d’inspirat amb el seu nou disc, sinó a recordar-nos que fa 30 anys va conquistar el món amb 'The Joshua tree'. Doncs sí, el rock alimenta, cada vegada més, la seva pròpia nostàlgia, encara que, entre totes les maneres de fer-ho, tria la més espectacular, a joc, en aquest cas, amb l’èpica d’un àlbum inventat per sacsejar grans estadis.

Rock d’amplis contorns, físic i espiritual, i abans que res, el nerviós 'Sunday bloody Sunday', evocador dels anys de plom d’Irlanda del nord, obrint la sessió després de l’actuació d’un teloner d’altura, Noel Gallagher’s High Flying Biyds. L’exmembre d’Oasis, vestit amb una samarreta del Barça, es va trobar amb un Estadi ja força ple i raonablement respectuós amb el seu rock de ressons negres (aquella secció de vent) culminat amb clàssics de la seva antiga banda, de 'Champagne supernova' a 'Wonderwall' i 'Don’t look back in anger'. Missatge de fons: Noel, fes el favor de reunir Oasis i potser així un estadi com aquest (bé, una mica més petit) pot ser teu.

PAS A L’AKELARRE 

I amb 15 minuts de retard i restes de llum de dia, va sortir U2 carregant amb un petit kit de benvinguda que va seguir amb un altre 'oldie', 'New Year’s day'. The Edge, alternant la guitarra amb el teclat i múscul postpunk. El quartet, reunit en el petit escenari alternatiu, al final de la passarel·la, amb il·luminació blanca. Bono va prendre la paraula per elogiar «aquest país de pintors, poetes, arquitectes, somiadors i ànimes precioses». Va afegir que va visitar l’exposició sobre David Bowie al Museu del Disseny. «Era amic nostre, vam ser afortunats». 

Va sonar 'Bad', inesperada, suplint l’habitual 'A sort of homecoming', i fonent-se amb un fragment de 'Heroes', de Bowie, amb la seva tornada cridada per Bono a ple pulmó. «Per als poetes i els ídols morts», va presentar en castellà. Arrencada de la nit eficaç, completada per 'Pride (In the name of love)'. La pantalla llarga i ondulada de l’escenari principal començava a desvetllar-se i a deixar anar paraules com veritat, igualtat, construir, despertar. Ara sí, començava l’akelarre de 'The Joshua tree', amb la silueta de l’àlbum retallant-se sobre el fons vermell i 'Where the streets have no name', una de les cançons d’obertura de disc (i de concert) més espaterrants de la història del rock, obrint-se pas sobre un fons de paisatges desèrtics de la gran Amèrica.

Seguint l’ordre del disc, van caure 'I still haven’t found what I’m looking for', cantada per l’Estadi, i 'With or without you'. Tots tres 'hits', seguits. La lògica de les gravacions, la seva cadència, no és la mateixa que la dels concerts, però tant hi fa: es tractava de retre culte a un monòlit del rock centímetre a centímetre. La tesi que l’extravagància del muntatge guarda proporció inversa amb l’interès del disc en què inspira una gira es compleix en certa mesura amb U2: aquesta vegada no hi havia aranyes gegants ni pantalles translúcides transversals, com en les seves dues últimes gires. Muntatge de vídeo espectacular, sí, però amb el focus centrat en la música, que bé s’ho valia. 

TAMBORS DE GUERRA 

«Aquí venen els problemes», va mussitar Bono a propòsit de la marcial 'Bullet the blue sky', inspirada en la política nord-americana a Centreamèrica als 80. «Benvinguts a la cara B», va presentar Bono la segona part del disc. 'Red hill mining town', majestuosa, tocada per arranjament de metall, i un 'Trip through your wires' amb cita a 'Spanish eyes'. El cantant va recordar que 'One tree hill' la va inspirar el maori Greg Carroll, que va morir en un accident de moto. Sufocant 'Exit', amb cortines de guitarra saturada, i 'Mothers of the disappeared', sobre els desapareguts a l'Argentina i altres països llatinoamericans, amb imatges de dones portant espelmes enceses i, modificant al final la tornada, la frase en espanyol «El poble vencerà».

En el bis, un 'Miss Sarajevo' amb vista a la tragèdia de Síria i escenes de camps de refugiats, i una traca final amb repertori posterior a 'The Joshua Tree': de 'Beautiful day', 'Elevation' i 'Vertigo' (amb una altra al·lusió a Bowie: 'Rebel, rebel') a 'Ultraviolet' i 'One', evocant l’altra tema cabdal d’U2, 'Achtung baby' (1991). I un punt final no previst amb una peça recollida, 'The little things that give you away', del seu pròxim disc, 'Songs of experience', que, segons va dir Bono, sortirà a finals d’any i amb la qual U2 ens va voler dir que té molta vida per viure.

0 Comentaris
cargando