'La guerra del planeta de los simios': un gran final

Matt Reeves, antic soci de J. J. Abrams en sèries com 'Felicity' i pel·lícules com 'Monstruoso', s'ha convertit en el responsable de la nova franquícia d''El planeta dels simis'. El millor de Reeves com a realitzador és la seva austeritat: cap de les vuit pel·lícules sobre el tema, des que l'encara influent 'El planeta dels simis' obrís el foc el 1968, s'ha atrevit a mostrar tants primeríssims primers plans dels primats intel·ligents parlant o gesticulant.

Aquesta austeritat i laconisme -el film és un relat d'aventures tràgiques ambientat en un futur distòpic i desposseït de tot artifici-, no va en contra de l'espectacle que se li pressuposa a un producte d'aquestes característiques. Reeves concilia bé les dues coses: la fisicitat vegetal en les escenes de baralles i persecucions als boscos, el drama contingut i la parafernàlia esperada (i necessària) en els combats amb pirotècnia en espais nevats o fangosos.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Estan molt més ben treballats els simis, amb el líder César al capdavant, que els humans. El militar megalòman i sàdic que interpreta Woody Harrelson li deu massa al coronel Kurtz d' 'Apocalypse now', pel·lícula que en els últims anys s'utilitza indiscriminadament: Harrelson s'afaita el cap com Marlon Brando en aquell film, escolta Jimi Hendrix (el so musical de la guerra del Vietnam) i equipara la rivalitat entre ell i César amb la dels generals Grant i Lee, Custer i Toro Assegut, Napoleón i Wellington. Per rematar, en una claveguera pot llegir-se el grafit 'Ape-pocalypse now'.

L'excessiu tribut al film de Coppola no enterboleix els bons atributs del film de Reeves, última entrega d'una sèrie excel·lent que dirimeix els excessos de la condició humana entre aigua, foc i neu, tres elements d'una naturalesa desposseïda de la seva realitat.