Ani DiFranco: "Sentia la necessitat de reconnectar amb la societat"

La cantautora folk-rock-jazz-funk visita avui el Cruïlla (19.15 hores) per presentar el seu disc d’estudi número ¡vint! Es diu Binary, però no és binari, sinó que busca explorar les complexitats del món actual.

–¿Esperava arribar als vint discos quan va començar?

–No penso mai les coses a llarg termini. En el meu cas, les coses simplement passen. Però espero tenir vint discos més dins meu. A més, ara, per fi, començo a tenir una lleugera idea de com es fan.

–¿Tampoc va planejar que aquest disc seria un repàs al món?

–Aquest aspecte el tenia clar. Després d’un disc com Allergic to water, més intern, sentia la necessitat de reconnectar amb la societat. El meu fill ja té quatre anys, és més independent, així que podia començar a mirar al meu voltant.

–És un disc polític però optimista, un fet poc comú.

–No té sentit parlar sobre el que passa per quedar-se en la queixa. ¿Què podem fer per millorar-ho? ¿I si ens rezolzem els uns als altres? 

–Vostè va ser bastant activa durant la campanya per les últimes eleccions. Per exemple, va participar en la playlist 

–He fet de tot. Vaig tocar en concerts per animar al vot. Per desgràcia, els ciutadans de l’esquerra no van votar amb la mateixa passió que els de la dreta.

–¿Què passa amb les cançons protesta post-eleccions?

–No ho sé, no s’escolten. Hi ha una forta resistència, la gent s’ha activat i polititzat, però no és una cosa que la música estigui reflectint per ara.

–L’anterior disc el va gravar de nit, mentre els seus fills dormien, i en part per això era tranquil. Aquest és més animat… 

–Els meus dos fills ja van a l’escola i així puc aprofitar per gravar al volum que vulgui.

–¿Quina és la seva connexió amb Justin Vernon de Bon Iver, que fa veus a Zizzing

–Fa un temps vaig participar en Hadestown, una espècie d’òpera folk [obra d’Anaïs Mitchell] al voltant del mite d’Orfeu i Eurídice. Vernon era Orfeu, jo era Persèfone. Em va assegurar que era fan meu des de l’adolescència. Em vaig aprofitar d’això i li vaig preguntar per telèfon: «¿Tu podries fer-me una secció de corda amb la boca?». El que em va enviar va superar les meves expectatives.

–L’últim cop que vam parlar, fa tres anys, em va recomanar diversos llibres. ¿Quins em vol comentar avui?

–Llegeixo un munt de memòries. Més que res perquè estic escrivint les meves. És una cosa nova per a mi. Molt diferent d’escriure lletres. En una cançó, et deixes portar per un cop d’inspiració i alguna cosa passa. Però un llibre és una altra història, és com posar-se davant d’una roca gegant que has d’anar esculpint sense parar durant mesos.

–¿Li costa recordar?

–No recordo una merda. Bé, creia que no recordava una merda, però si et poses el temps suficient, comences a veure el camí entre la boira.

Notícies relacionades

El Cruïlla acollirà el retorn de Jamiroquai

L’Editorial de Cristina Villanueva: Prou al silenci, la vaga en contra de l’assetjament escolar

–¿Com és que li agrada tant Espanya?

–Sempre que vinc a Europa, passo per aquí. M’identifico amb la passió de la gent. Em sento a casa, igual que a Itàlia. Als països més al nord del continent, em veig com una raresa interessant.