Ewan McGregor: "Un rodatge pot arribar a ser molt inhòspit"

–Ha escollit debutar darrere la càmera adaptant Philip Roth. I, a més de dirigir la pel·lícula, la protagonitza. Molts el titllen de boig. 

–Jo mai llegeixo les crítiques, així que el que diguin no m’importa. Vaig deixar de llegir-les perquè m’afectaven massa. L’únic problema amb les crítiques negatives és que podrien impedir que la gent anés al cine. He intentat fer una pel·lícula fidel a la manera que Roth té de mostrar diferents punts de vista en un conflicte, i la seva manera d’explorar cada faceta dels seus personatges sense reduir-los a blancs i negres.

–¿Quin és el desafiament més important que ha afrontat darrere la càmera? 

–Em vaig sentir aclaparat pels aspectes financers. Sempre vaig pensar que entenia com funcionava aquest negoci però m’he adonat que encara em queda molt per aprendre. I em va costar gestionar les diferents pors i drames interns que van aflorar a dins del meu equip. Però crec que soc un bon director. Mai crido i soc amable amb tothom. Molts cineastes volen aparentar que ho tenen tot sota control, i jo els entenc. El rodatge d’una pel·lícula pot arribar a ser molt inhòspit.

–Entre altres coses, Pastoral americana és la història d’un home que perd la seva filla d’una manera molt extrema. ¿El va ajudar la seva pròpia experiència com a pare? 

–La meva filla gran té 20 anys i ara estudia a la universitat. Quan vaig llegir per primera vegada el llibre ella tenia 15 o 16 anys, i crec que jo de forma subconscient ja intentava fer-me a la idea que hauria de deixar-la anar, que ja no tornaria a despertar-me al matí tenint-la a casa. Òbviament les circumstàncies són molt diferents, però per a un pare la marxa d’un fill sempre és com una petita mort.

–¿Per què és rellevant avui la història que explica Pastoral americana? 

–Parla de conflictes en el si d’una família, però també d’un país sencer en conflicte. En la dècada dels 60 els afroamericans van ocupar els carrers per protestar contra la violència policial i la marginació dels negres a les institucions, i avui ho segueixen fent. I els atacs contra la població civil perpetrats llavors per gent que s’autoproclamava pacifista no són gaire diferents del que passa avui amb els terroristes. 

–¿Es considera una persona compromesa? 

–Sí. He treballat molt de temps amb Unicef. No fa gaire que vaig visitar campaments de refugiats al nord de l’Iraq i vaig ser testimoni de les conseqüències del conflicte sirià i els actes de l’Estat Islàmic. Crec que necessitem començar a contemplar les fronteres d’una altra forma, tant en termes polítics com individuals.

Notícies relacionades

La gran sèrie sobre el futbol americà i la vida

El mirall on s’hauria de mirar el ‘true crime’

–Hi ha qui diu que els actors recolzen causes humanitàries per autopromocionar-se... 

–Però jo crec en el que faig. La gent tendeix a pensar que els actors ens passem el dia de festa en festa, en mansions plenes de cocaïna i noies despullades. ¿Tinc aspecte de portar aquesta vida?