Anar al contingut

LA 70a EDICIÓ DEL FESTIVAL DE CINE

Polanski no fa créixer la seva fama amb el seu nou 'thriller'

La pel·lícula 'Basado en hechos reales' s'ha presentat fora de concurs l'últim dia del certamen

Nando Salvà

Polanski no fa créixer la seva fama amb el seu nou 'thriller'

REGIS DUVIGNAU

Els que a l’anunciar-se la programació del Festival de Cannes es van preguntar com era possible que l’últim treball d’un director de la talla de Roman Polanski fos exclòs de la competició i projectat l’últim dia del certamen –quan l’atenció dels mitjans ha decrescut notablement–, han tingut avui la seva resposta: amagar-la no era una forma de menysprear-la, sinó de protegir-la.

La creació novel·lística és un assumpte que el cineasta, de 83 anys, ja ha tractat en títols com L’escriptor (2010) i La novena porta (1999), i tot indica que s’ha quedat sense coses a dir. Basado en hechos reales, adaptació de la novel·la de Delphine de Vigan, no fa més que refregir clixés sobre la necessitat d’escriure des del cor, tot i que per una altra part és cert que la nova pel·lícula sembla menys interessada en el procés creatiu que a teixir una intriga que llueix sense problemes els préstecs presos de Misery (1990) i Dona blanca soltera busca (1992).

En concret, Polanski relata la perillosa relació de dependència que una escriptora d’èxit estableix amb una de les seves fans, una dona òbviament pertorbada –només així s’explica que aguanti tant de temps sense parpellejar– i que a poc a poc va controlant la vida de l’altra.

És difícil explicar res més sense revelar la suposada sorpresa narrativa, tot i que encara ho és més imaginar un sol espectador que no la vegi venir des del minut cinc de metratge. Considerant que tota la suposada intriga es recolza en la suposada eficàcia d’aquest gir, això és un problema.

Afegim-hi una sorprenent timidesa a l’hora d’endinsar el relat en territoris perversos i una col·lecció d’esvorancs argumentals més grans que alguns països, i el resultat és una de les pel·lícules més fallides de Polanski. 

I això és encara més frustrant si es té en compte que el guió de Basado en hechos reales el firma Olivier Assayas, un dels noms més rellevants del cine actual. A vegades fins i tot els genis treballen únicament per pagar les factures. 

You were never really here, amb la projecció de la qual es va completar ahir la presentació de les pel·lícules candidates a aconseguir aquest diumenge la Palma d’Or, va estar a punt de no arribar-hi a temps. 

PHOENIX BOVÍ

La seva directora, l’escocesa Lynne Ramsay, hi ha estat treballant literalment fins a l’últim minut. De fet, és una obra que es percep inacabada, i resulta difícil decidir si aquí hi ha el seu gran defecte o la seva gran virtut.

Al llarg de la carrera, Ramsay s’ha recolzat en el poder de les imatges per capturar les psicologies de personatges marcats per la violència: a Morvern Callar (2002), per exemple, va retratar una dona que prova de superar el suïcidi de la seva parella, i a Tenemos que hablar de Kevin (2011) capturava el dolor de la mare d’un assassí. La nova pel·lícula amaneix el mètode de sang i cops de martell al cap. Qui els clava és Joe, un home que es dedica a rescatar nenes de la prostitució infantil, que perfectament podria tenir vincles de sang amb Harry Callahan i Travis Bickle i al qual encarna un Joaquin Phoenix de físic boví.

Mentre l’acompanya, You were never really here segueix en conflicte amb si mateixa. És una intriga que no genera suspens, un estudi de personatge que es resisteix a ser estudiat, i una pel·lícula que rebutja les convencions narratives però a la vegada insisteix a buscar explicacions al trauma del seu protagonista, malgrat que el llenguatge facial i corporal de Phoenix ja ens diu tot el que necessitem saber sobre aquest home irreparablement perjudicat. En última instància, és una obra tan fragmentada i imprecisa com la psicologia del seu heroi, i les seves escenes més poderoses comporten la promesa de la gran pel·lícula que podria haver sigut. 

0 Comentaris
cargando