Gel

No soc gaire d’aniversaris rodons. No sé per què importen més els 100 anys que els 83. Però avui aquesta columna és una excepció. Pel que té d’especial. I de màgic. El maig del 1967, Francisco Porrúa va publicar a l’Editorial Sudamericana Cien años de soledad de Gabriel García Márquez. I va començar l’embolic. La venda en tres setmanes dels 8.000 exemplars de la primera edició va canviar la història de la literatura.

    Pocs llibres han alimentat tantes llegendes. Verbigràcia: l’autor assegurava a El olor de la guayaba que l’inici de la novel·la se li va acudir mentre conduïa cap a Acapulco amb la seva família i que no va tenir més remei que fer mitja volta i posar-se a escriure. Anys després va confessar que en realitat va seguir amb el viatge i que al tornar va escriure d’una tirada la mítica frase d’arrencada: «Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo».

Notícies relacionades

Irieix, l’artista galàctic autor de la nadala de l’Ajuntament de Barcelona: «Era un encàrrec tan absurd que valia la pena fer-lo»

La música en viu guanya 1,6 milions d’espectadors en cinc anys

    També s’acostuma a recordar que tan sols va poder enviar a Porrúa la meitat del manuscrit de 500 pàgines per falta de diners i que per enviar la resta va empenyorar uns quants electrodomèstics. Són aquelles històries, certes o no, que tot mite necessita. Com la que assegura que l’editor Carlos Barral va rebutjar el manuscrit, que un llibreter equatorià va modificar la E al revés de la portada de la segona edició al creure que era un error tipogràfic, o que el mateix Porrúa mai va veure clara l’etiqueta de realisme màgic al semblar-li contradictòria.

    El que sí que és meridià és que han passat 50 anys i la seva influència segueix sent contundent i per a alguns autors insostenible. La seva ombra va pesar sobre generacions posteriors d’escriptors llatinoamericans, que per evitar comparacions van adulterar la seva pròpia carrera. Ni el cine s’ha atrevit de veritat amb la seva adaptació, excepte la que el japonès Shuji Terayama va fer el 1984. Conversant fa uns dies amb Antonio Orejudo sobre la seva estupenda nova novel·la, em va dir que la nostra generació no seria la mateixa sense els Cinc d’Enid Blyton. És cert, però jo hi afegiria que tampoc sense els Buendía.