25 maig 2020

Anar al contingut

El tercer estiu de Mikel Santiago

L'escriptor basc publica el seu 'thriller' 'El extraño verano de Tom Harvey', un puzle sobre l'assassinat d'un famós pintor a la costa amalfitana

ERNEST ALÓS / MADRID

El tercer estiu de Mikel Santiago

JOSE LUIS ROCA

A Mikel Santiago (Portugalete, 1975) allò de la música no li va anar bé, i va acabar de programador a Irlanda i Holanda. Ho va tornar a provar amb la novel·la. Primer, un thriller protagonitzat per un compositor de bandes sonores a Irlanda (La última noche en Tremore Beach), després un altre amb músic de rock i escriptor d’èxit al sud de França (El mal camino) i ara un tercer amb pintor i músic de jazz al sud de Nàpols (El extraño verano de Tom Harvey). I de la reencarnació com a escriptor, amb bones vendes i traduccions a diverses llengües, incloent-hi l’anglès, no se’n pot queixar.

Han sigut tres novel·les en quatre anys, però no perquè Santiago publiqui tot el que escriu per complir terminis. Les dues últimes van arribar després de descartar-ne dues més que no el van convèncer. «Estava encallat en una novel·la que vaig acabar engegant a fer punyetes i així, en pla de Bilbao, vaig dir: ‘Agafo el meu quadern de notes i el primer que surti ho escric’. I el primer que va sortir va ser aquesta frase: ‘Un amic que truca, no agafo la trucada i l’endemà està mort’». 

EL PUNT DE PARTIDA

Aquest va ser l’inici. És el que li passa a Tom Harvey, un saxofonista que s’arrossega per Itàlia i que rep aquesta trucada del seu antic sogre, un famós pintor britànic que apareix l’endemà mort en una vila de la costa de la Campània. Allà es trobarà amb la seva antiga parella, amb el galerista del difunt, un director de cine amic d’aquest i la seva jove esposa, un aprofitat ajudant del pintor, un periodista que comparteix amb el pintor mort –va deixar el fotoperiodisme– el trauma d’haver presenciat una massacre de nens a la guerra d’Angola, els propietaris d’un club amb molts més negocis a la rerebotiga del local… 

«Però també volia anar-me’n per altres camins, fer una novel·la que fos menys un thriller psicològic i que tingués més trama, més puzle, un elenc més gran de personatges i esprémer al màxim la diversió de la fórmula del qui ho va fer, que hi hagi objectes estranys amagats, que no sàpigues qui és fins al final, que hi hagi girs…», explica Santiago, que ha comptat com a models amb Agatha Christie i Patricia Highsmith. «I també Les joies de la Castafiore», diu fent broma l’autor.

I encara que amb menys pes que en la primera novel·la, torna a aparèixer «el toc oníric o el paranormal», en el camí de Stephen King i John Connolly. Jugant a l’ambigüitat entre el somni o la cosa màgica:  «És un monòleg, fidel al meu estil, en què el personatge va accedint a certes coses de manera intuïtiva, a través de somnis que el van portant a reflexionar a ell i al lector». 

«Però aquesta novel·la al final és un misteri detectivesc, amb escenes d’acció però més cerebral. Al lector que em llegeix li proposo una novel·la entretinguda, divertida, on passin coses, amb un ritme que puja i baixa i no et deixa descansar, que quan la llegeixi a l’hamaca disfruti com un animal», resumeix. «I després, a més, vull explicar històries que porto dins i canalitzo a través d’un thriller: una gran història d’amor, un desajust familiar… perquè els fills de famosos estan molt perjudicats del cap». Pot ser una pista. O no. H