Jarabe de Palo, en primera persona

El missatge de Jarabe de Palo es va resumir, aquest dissabte al Liceu, en la samarreta de Pau Donés, on es llegia la seva data de naixement, '11-10-1966', sobre fons negre. Concert més de solista que de banda, de cançons revisades amb un lleuger aparell instrumental, un trio, afí al caràcter confessional, una mica melancòlic, de l'antologia '50 Palos', amb la qual Donés commemora les seves cinc dècades en aquest món.

Va començar cantant ‘Mucho más, mucho mejor’ amb l'ukelele, i després va deixar que Jaime de Burgos l'acompanyés amb el teclat a ‘Dicen’. Inici suau d'un “tinglado”, va dir, orientat “a presentar el repertori d'una altra manera”, fins i tot sabent que “a la gent normalment no li agrada que li canviïn les cançons”. Jarabe ja va passar per això amb ‘Orquestra Reciclando’, però això d'ara és el revers d'aquell format frondós.

LA VIDA URGENT

A l'haver-hi menys instruments, va adquirir protagonisme la veu de Donés, amb el seu punt de fragilitat, i aquella lírica jarabesca tan inapel·lable: “El tiempo dura lo que dura el tiempo” (‘Tiempo’) o ‘qué bonito te va cuando te va bonito’ (‘Bonito’). Cançons reduïdes al seu esquelet emotiu: ‘Depende’, ‘Estamos prohibidos’, ‘Déjame vivir’… En aquesta va recordar la seva mare, que li va ensenyar dues coses: “Que no tingui por de la vida i que visqui urgentment”. El cançoner va anar adoptant una mica de ritme llatí amb ‘Mama’, en què Donés es va servir de la petita percussió del clau, els dos bastonets de fusta, sostingut pel violoncel d'Andrea Amador i el baix de Jordi Vericat.

Notícies relacionades

Pau Donés estrena 'Humo', la seva cançó més dura

Pau Donés: "No m'estic morint, simplement tinc càncer"

No va parlar de la malaltia, si bé es va referir a la seva circumstància a ‘Humo’, la dura canción (“ahora que ya no me importa / que la vida se vista de negro”) estrenada el 4 de febrer, Dia Internacional del Càncer. “Jo sempre escrivia cançons d'amor quan notava que se m'escapava. Per convèncer-la que no se n'anés”, va dir fent broma. “I un dia em vaig llevar pensant que era el meu gran amor, la vida, la que es m'escapava”.  

Recolliment i una dolça cubanitat, entre ‘¡Yep!’, ‘Agua’, la libidinosa ‘No te duermas’ (“que a mí me falta un rato”), ‘Dos días en la vida’ (dedicada a Celia Cruz i coronada per un ortodox “¡azúcar!”) i ‘La flaca’, cantada pel públic. I un bis amb ‘Tú me hacías sonreír’ i ‘Grita’, tancant el Festival del Mil·lenni a cor obert i augurant nits d'intimitats compartides per a la gira '50 Palos'.