El bon any de Bruna Cusí amb 'Estiu 1993' i 'Incerta glòria'

Bruna Cusí (Barcelona, 1987) va treballar un temps al videoclub Deuvedés de Gràcia. Amb dissimulació, o sense, col·locava sempre en un lloc preferencial de la prestatgeria de recomanacions la caràtula de Pa negre, ja que amb el seu director, Agustí Villaronga, havia realitzat un curs de cine que acabaria marcant la seva carrera d’actriu. «Vaig entaular una relació molt bonica amb ell, em vaig enamorar de la seva manera de treballar. Vaig trobar un mestre», afirma la intèrpret. Un parell d’anys després d’allò, Villaronga li va trucar per telèfon. «‘Suposo que saps per què et truco’, em va dir. ‘És clar que sí, però digues-m’ho tu’, li vaig contestar». El director li oferia interpretar l’irresistible paper de la Trini a Incerta glòria, la seva revisió del clàssic de Joan Sales, que ha permès a Cusí entrar en el cine per la porta gran en un 2017 d’emocions fortes, rematat amb el seu treball en la capdtivadora Estiu 1993, 'opera prima' de Carla Simón que avui clausura el D’A Film Festival. «Ha sigut tot molt increïble. Crec que ara mateix no soc conscient de tot el que m’està passant», admet l’actriu amb desarmant senzillesa.

    

«Tenia moltes ganes de fer cine. I tant Incerta glòria com Estiu 1993 han sigut un regal», assegura Cusí, amb una llarga i variada carrera prèvia en el teatre, la televisió i el curtmetratge. Parla amb aquest diari minuts abans de començar a assajar la seva pròxima obra, la comèdia Life spoiler, de Marc Angelet i Alejo Levis, que s’estrenarà al juny a la sala Flyhard. «He picat molta pedra i soc molt hiperactiva. Em costa molt dir que no a res. De fet, aquesta mateixa tarda començo a rodar un curt», diu entre rialles. El tràfec, no obstant, no li impedeix adonar-se que, més enllà de la potència d’Incerta glòria, hi ha una cosa màgica, gairebé etèria, en aquell Estiu 1993 que potser canviarà la seva vida. «Estem guanyant molts premis: Berlín, Màlaga, Turquia, Argentina… Però hi ha una cosa millor encara: la pel·lícula connecta amb la gent que la veu, els emociona i els fa sentir».

    

És el que té Estiu 1993, pura emoció fílmica a partir de la breu història, inspirada en les pròpies vivències de la directora, de la Frida (Laia Artigas), una nena de 6 anys que, després de quedar òrfena, ha d’anar-se’n a viure amb els seus oncles (Cusí i David Verdaguer) i la seva cosina petita (Paula Robles) en una masia de la Garrotxa. Un prodigi de bellesa poètica i sensibilitat a pulmó lliure en el tractament del dolor i la pèrdua quan ets nen, que arribarà a sales comercials el 30 de juny. «Jo he vist la pel·lícula tres cops i els tres cops he sentit una catarsi indescriptible en el mateix moment», diu Cusí en al·lusió a un diàleg final, del qual no donarem més detalls, entre Frida i la seva tia-mare. «Aquesta sensació és una cosa que no m’havia passat mai a la vida».

El treball amb les nenes

¿I com va ser treballar amb les nenes? ¿Com va ser possible aconseguir amb elles aquells nivells de naturalitat, com si no hi hagués direcció d’actors al darrere? «Vam assajar molt. Al principi passàvem el dia amb les nenes per generar la relació de família: anàvem al parc, cuinàvem, fèiem pastissos… Després vam anar uns dies a les localitzacions, a la casa de veritat de la família de la Carla. Amb molt assaig, molta improvisació. ¡I moltíssima paciència! Les nenes mai es van aprendre el guió. En cada moment la Carla els deia el que havien de dir. Nosaltres, el David i jo, només exercíem de guies».

 

Notícies relacionades

'Fixeur': els límits morals del periodisme

'People than are not me', aventures mil·lennistes a Tel Aviv

   

En veritat, el treball de la Laia i la Paula, en el seu debut en el cine, és gairebé sobrenatural, ple d’una veritat infreqüent: no veiem actrius infantils recitant un text, sinó nenes de carn i ossos interaccionant amb l’entorn i les seves emocions. «Amb la Paula em moria de riure i la Laia em va robar el cor», admet Cusí (la Gavina de Polseres vermelles), conscient que tant ella com Verdaguer cohabiten amb les petites en un discret segon pla, com fent-se a un costat, en un admirable gest de generositat. «Per a mi ha sigut bo, perquè m’ha permès estar en un nivell de veritat en la meva interpretació que no és normal. Perquè tot el que feien les nenes sí que era veritat».