Els Amics de les Arts, complicitat total

En el seu nou disc, 'Un estrany poder', Els Amics de les Arts es dediquen a portar a l'extrem les seves especialitats, de la més interiorista a l'esvalotada, en una espècie de 'selfie' hiperexpressiu, de la mà del productor escocès Tony Doogan, i els seus directes són un reflex d'aquesta voluntat de reflectir tots els colors de la seva paleta. Uns 'amics' que, amb una dècada de trajectòria, són conscients de les seves virtuts i dels seus límits, i saben la manera de conservar la fidelitat dels seus fans.

Bona part de les entrades d'aquestes tres nits a Barts es van comprar abans que el disc veiés la llum, com va fer notar Ferran Piqué després d'obrir el concert amb un parell de cançons d'estrena, 'Les coses' i '30 dies sense cap accident'. Peces pop altes de moral, amb cors cerimoniosos, una mica èpics, i dinàmiques invasives, com uns Arcade Fire passats pel folk coral. Formació essencialista, sense metalls, amb la secció rítmica a càrrec de dos músics amb carrera pròpia, Pol Cruells (bai) i Ramon Aragall (bateria).

BUTAQUES INÚTILS

Van tocar 10 de les 12 cançons d''Un estrany poder', fonent-les amb repesques de 'Ja no ens passa', 'Ciència-ficció', 'L’afer Sofia'… Modulant el to però obtenint gairebé sempre la imatge d'un públic dret corejant  les lletres. "Aquestes butaques em sembla que avui no serviran de res", va indicar Piqué. En efecte, les cançons d'Els Amics, fins i tot les menys rítmiques i més narratives, conviden a ser compartides, amb el públic alçat, veient-se les cares i disfrutant d'una sensació de complicitat.

Notícies relacionades

Així serà el nou Liceu Mar: 210 funcions anuals, restaurant amb vistes i 47 milions de pressupost

Núria Marín: "Per ser bona reina es necessita alguna cosa més que saber què és babord i estribord"

Van reconèixer que no sempre les peces que creien amb fusta de 'hit' han acabat sent-ho, i viceversa: la llarga i serpentejant 'Louisiana o els camps de cotó', del disc 'Espècies per catalogar' (2012), és un clàssic indispensable dels seus concerts, i a Barts va dialogar amb el sentit 'crescendo' d''El vent tallant' i, en un sentit contrari, aquesta boja cançó anomenada 'Apologia de la ingenuïtat', amb ritme swing, exclamacions i un toc de country. Moment d'exaltació: "Anem una mica més amunt!", va anunciar Dani Alegret abans de rescatar 'Les meves ex i jo'.

En la traca final, la sarcàstica 'El seu gran hit', parodia de l'èxit comercial, va rebre honors de clàssic, decorat amb boles de miralls i superant fins i tot l'aldarull provocat per la cançó precedent, 'Jean-Luc'. Amb 'Casa en venda' es van posar seriosos i una mica pomposos. No calia. Van corregir el tret a '4-3-3' i 'El matrimoni Arnolfini', un colofó de festa com correspon a un concert d'Els Amics.