Chris Pratt: "En cert sentit, els actors som com gerros"

Va aparèixer a la cantonada de la pantalla en pel·lícules com Moneyball (2011), La noche más oscura (2012) i Her (2013) mentre exercia de grassonet graciós a la telesèrie Parks and Recreation. Però llavors, Chris Pratt va ser escollit per encarnar Peter Quill, àlies Star-Lord, protagonista de Guardianes de la Galaxia (2014), i li va canviar la vida. Aviat el veurem a la primera part de Venjadors: La guerra de l’infinit i al capdavant de la seqüela de Jurassic World.

James Gunn assegura que Guardianes de la galaxia és una saga sobre inadaptats creada per un altre inadaptat: ell mateix. ¿I vostè? ¿També es considera un Guardianes de la galaxiaoutsiderI tant. Quan vaig arribar a Hollywood era un estrany en terra estranya. No hi coneixia ningú. Era un passerell de poble i no tenia ni idea de com obrir-me camí en aquest món. Vaig passar molt temps perdut, i he hagut de lluitar amb dents i ungles cada pas que feia en la meva carrera. I em sembla bé que hagi sigut així; això m’ha proporcionat una personalitat i una actitud fermes que no tindria si les coses m’haguessin sigut més fàcils.

Els últims anys ha passat de ser un actor secundari a convertir-se en una estrella. ¿Com explica l’evolució? La carrera d’un intèrpret en bona mesura depèn del seu aspecte extern. En cert sentit, els actors som com gerros. És trist, però és així. I durant molts anys el meu aspecte extern era una bírria. Em sobraven massa quilos, i no em sentia a gust amb mi mateix. I aquella incomoditat era evident cada vegada que intentava aconseguir un paper. En les audicions em posava nerviós i suava com un pollastre, les gotes em rajaven literalment per la cara. Dit això, sé que la pressió per l’aspecte físic és molt més asfixiant per a les actrius. Francament, no sé com ho suporten.

En el procés, ha transitat de la comèdia al cine d’acció. ¿Què li ha costat més d’aquest canvi? El cas és que la meva gran habilitat sempre ha sigut la comèdia. En els rodatges acostumava a incloure-hi acudits improvisats en les escenes, i això feia empipar els directors, però el cert és que després els acudits entraven a la pel·lícula. Em vaig acostumar a ser el paio graciós que quan es posa davant de la càmera fa el pallasso. Quan vaig començar a rodar la primera entrega de Guardianes, James [Gunn] estava enfadadíssim amb mi. Em deia: ‘¿Pots deixar de prendre’t el guió de broma i començar a fer la teva feina?’. Gràcies a ell em vaig posar les piles.

Notícies relacionades

'Guardianes de la galaxia Vol. 2': tornen els renegats de Marvel

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

¿S’ha acostumat a l’exposició pública que comporta la fama? Crec que molts dels meus col·legues exageren quan es queixen de la pèrdua d’anonimat i aquestes coses. Potser és que jo soc un paio naturalment optimista, però el cas és que a mi la fama no em sembla tan difícil de portar. Cada matí em llevo donant gràcies a Déu. I el cert és que sempre he sigut així. Quan em guanyava la vida com a actor secundari també em sentia feliç. Però no negaré que és fantàstic no haver de revisar les factures. I si el preu a pagar per tenir l’oportunitat de treballar en grans pel·lícules amb directors fantàstics és fer-se unes fotos amb els fans i firmar uns autògrafs, benvingut sigui.

En part, Guardianes de la galaxia Vol. 2He conegut molta gent egòlatra i he après dels seus errors, i a més els meus amics i la meva família no perden mai l’ocasió de clavar-me un clatellot quan em pugen els fums. En aquest negoci hi ha molt de cretí, però no més que en altres. La fama no et converteix en un cretí, però sí que pot despertar el cretí que alguns tenen a dins. I jo no crec que tingui aquest problema. Encara que, alerta, potser m’equivoco.