De bracet amb Eduardo Mendoza

 

Totes les ciutats tenen els seus cronistes. Persones que les expliquen i relaten des de punts de vista diversos: des del seu patrimoni arqueològic; des de la trajectòria de les seves famílies il·lustres o potser d'aquelles que no ho són tant però que han determinat la seva història; des de les seves botigues i bars singulars, cartells que identifiquen èpoques, tendències i epopeies; des dels seus barris fins o des de les ombres dels seus racons foscos. Barcelona té els seus cronistes i no poques vegades aquests acaben sent jutges de la seva pròpia història. El que no totes tenen -i Barcelona bé que en pot presumir- són cronistes literaris que retraten la ciutat perquè la imaginen i la reconstrueixen. Aquests cronistes no la jutgen, simplement l'expliquen. 

Eduardo Mendoza és el gran cronista literari de la ciutat i els seus llibres ens permeten recórrer-la més enllà de l'interès d'una història concreta que comença i acaba en cada una de les seves pàgines. Hi ha molts autors que situen els seus llibres a Barcelona. Cervantes ja va fer viatjar el Quixot a la nostra ciutat per viure una part de les seves aventures -i per desviure-les- quan el Caballero de la Blanca Luna el derrota en una cruel baralla a les platges de la Barceloneta. Després ho han fet centenars d'autors i de tot plegat ha sorgit una ciutat de profunda tradició literària i editorial.

DE LA BURGESIA ALS BAIXOS FONS

Però Mendoza és una altra cosa. Potser perquè no soc capaç d'imaginar-me la Barcelona dels nostres besavis sense l'atrevida gosadia del desclassat Onofre Bouvila, o els tèrbols tripijocs econòmics de l'empresa Savolta en la primera guerra mundial. Potser perquè ningú ha descrit el discret encant de la burgesia barcelonina amb tanta ironia o ha mostrat l'amargor dels barris baixos amb tant humor.

Aquest detectiu maniàtic, hoste etern de manicomi, emparentat amb putes alegres i tronats malfactors anomenat Ceferino -confessat alter ego de Mendoza, per descomptat- i dibuixant de caricatures lúcidament despistat que ens facilita un viatge a la Barcelona que va existir i que està en procés de desaparèixer. Perdut entre olives o buscant senyores al tocador, Ceferino Sugrañes és la perfecta metàfora d'una ciutat inevitablement renyida amb tràfec del temps que anomenem modernitat.

LA MIRADA DEL NOUVINGUT

Eduardo Mendoza ens ofereix més. Molt més. Un extraterrestre hilarant anomenat Gurb -curiosament tunejat en la imatge de Marta Sánchez- que observa els carrers de Barcelona des de la ingènua incomprensió del nouvingut, bé sigui com un exercici d'estil sobre la literatura de l'humor pur, o com una sàtira profunda sobre l'absurda evolució de la nostra societat.

Notícies relacionades

Eduardo Mendoza, "de professió, escriptor"

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

De la Barcelona de les pistoles (i els prodigis), a la d'una burgesia que adopta amb naturalitat la còmoda tranquil·litat del franquisme (una comèdia lleugera) hi ha una curta distància. D'aquesta narració, Mendoza s'inventa un personatge que vola sol: la ciutat.  

Confesso que amb Mendoza, com ho deuen fer amb seguretat milers de ciutadans, tinc una curiosa sensació que només és comparable a la que sento per les pel·lícules de Woody Allen. Cada llibre d'Eduardo és un pas més en el meu inevitable idil·li amb Barcelona, de la mateixa manera que cada pel·lícula d'Allen -generalment anual- és un pas més en la meva cronologia sentimental.