Enric Hernàez, sense presses

Durant anys, Enric Hernàez no se sentia del tot còmode amb l’etiqueta de cantautor. «Ara sí», afirma alleujat, perquè «abans suggeria un perfil artístic limitat, sense una valoració tècnica, i ara té un sentit més ampli». Prova d’això és la seva nova obra, Prop la via del tren, un treball en què la paraula i la instrumentació sofisticada caminen en paral·lel. L’estrena avui a Luz de Gas (21.00 h), recolzat per una desena de músics, dins el festival Barnasants.

L’al·lusió ferroviària apunta a una època en què Hernàez és partidari de frenar i contemplar el paisatge, «les flors que surten als marges i compensen el greix dels vagons», apunta estirant la metàfora. No és per molestar, però d’aquí un parell de mesos el cantautor compleix els 60 anys. «Doncs sí, i aquestes flors les perceps més ara que quan en tenies 20», reflexiona. I més, després de superar un atac al cor com el que va patir el 2012. Recorda sensacions d’aquella crisi. «Uns segons en què el meu cos lluitava i jo estava en pau, preguntant-me si volia seguir vivint».

Sense limitacions

Aquest és «un disc de parada», amb textos propis i de Josep Palau Fabre, Joan Maragall i David Castillo, i aliè  a les presses. «Ni en les introduccions de les cançons, ni en els tempos…» Ni en els minutatges: Carta (revisió de la cançó inclosa a La tardor a Pequín, del 1985) i l’última, que dona títol al treball, s’enfilen fins als sis i set minuts. «Sé que no és un disc senzill i que una introducció de piano d’un minut i mig no és comercial, però em sembla bonic deixar-ho així i m’agrada fer una cosa que és difícil de trobar avui en un disc», raona. Prop la via del tren inclou una guitarra elèctrica «digna de Robert Fripp» a càrrec de Rafa Zaragoza (que va ser membre del grup laietà Secta Sònica), i culmina amb un frondós desenvolupament instrumental amb gestos de complicitat amb la música contemporània i el jazz. «Aquí ens vam anar animant», fa broma.

Notícies relacionades

Torna el Festival Embotona't: música, teatre i més en un esdeveniment per a tothom

L’Acadèmia del Cine crea una unitat per a víctimes d’abusos

¿No té por que aquest material resulti massa adult? «No penso en això, perquè em condicionaria», assenyala. Al capdavall, «ara, no vendre discos com abans pot ser l’excusa perfecta per a la lliure creativitat». Peces com Moment o Sonet intrauterí desprenen textures elaborades en què els patrons musicals canònics es difuminen.

Aquest és el 14è disc de l’autor d’Una foguera de Sant Joan en ple gener, un enamorat dels Beatles que se sent «hereu dels cantautors, des de Viglietti fins a Ovidi, Serrat, Quico, Toti Soler…» Fa 40 anys que va començar a actuar com a solista: es va estrenar al Zeleste d’Argenteria. Té bon record dels seus primers dos discos, si bé els tres següents «es van escriure de pressa i es nota». La seva veu expressa ara una emoció molt creïble i fonda, encara que la seva tonalitat hagi baixat, cosa normal amb els anys. «No em sap greu: t’obre un camí nou i t’empeny a buscar altres matisos per aconseguir el que vols, que no és res més que comunicar».