El dolor, les entranyes i l''amic' vàter

Probablement és l’autor de còmic que ha dibuixat més budells. Ja des de petit, el francès Pozla (Rémi Zaarour, 1982, Amiens) sentia dins seu un «àlien» que al llarg dels anys li anava provocant violentes crisis d’espasmes digestius acompanyades d’un «dolor profund, agut, visceral». Era la rara i incurable malaltia de Crohn, que no li van diagnosticar fins als 29 anys, de la qual ha trencat el tabú, amb humor i desimboltura (i visibilitzant, per exemple, la seva relació amb el seu «amic» vàter) gràcies a De tripas y corazón (Dibbuks, Premi Especial del Jurat del Festival d’Angulema 2016). «Totes les malalties són tabú, però la de Crohn encara més, perquè és la malaltia de la caca. Jo m’he despullat i ho he explicat amb sinceritat i normalitat. I així crec que ho veuen els lectors perquè algun m’ha vingut a explicar de quin color era la seva...», diu amb un somriure tímid, durant la visita a Barcelona.

Avui, dos anys després d’acabar el còmic, tot i viure amb 80 centímetres menys d’intestins, es troba «estable» i segueix amb medicació, relaxació i dieta per mantenir aquesta malaltia crònica controlada, explica abans de lamentar que no podrà ser al Saló del Còmic, tot i que una exposició amb els seus originals sí es pot veure ja a la llibreria Malpaso.

Dibuixar, un salvavides  

Mentre va estar hospitalitzat i durant les operacions, Pozla va fer servir el dibuix com a «teràpia», «salvavides» i «analgèsic». «Quan posava el llapis sobre el quadern em relaxava de forma immediata, em servia per posar en imatges tot el que sentia, per intentar entendre el que em passava i evadir-me del dolor, perquè em concentrava tant que aleshores no hi pensava». Diverses de les il·lustracions més espectaculars del llibre, marcades amb un segell que evoca un aparell digestiu, les va fer des del llit de l’hospital.          

Molts dels lectors que se li acosten a les firmes de De tripas y corazón són malalts, i no només de Crohn, recalca, i familiars. «Perquè en realitat, el còmic parla del dolor, de la malaltia, sigui quina sigui, de l’hospitalització. Un em va dir que per fi havia pogut fer entendre a la seva família el que li passava. Un altre lector, que fins llavors no havia comprès com se sentia el seu pare malalt». Però també metges. «La meva gastroenteròloga va plorar quan li vaig portar el llibre acabat. Va dir que amb ell va entendre el que jo havia viscut i la relació doctor-pacient es va convertir en la de dos éssers humans». Tant la va sorprendre que, explica, el fa llegir als estudiants de Medicina perquè entenguin el malalt i el dolor, «que és una cosa molt abstracta, i que amb el dibuix, un llenguatge universal, es pot comprendre».

«El problema als hospitals és la deshumanització. Per un costat hi ha els metges i, per una altra, els malalts, tots iguals, amb la mateixa bata. Un especialista en dolor em va dir les coses que s’han de fer per acostar-te al pacient: a vegades només cal que el metge s’assegui al llit al seu costat i li parli», apunta l’autor de Monkey Business, la trilogia que compagina amb treballs d’animació. 

Notícies relacionades

Javi Rey i el monstre

Els avions ja 'aterren' al Saló del Còmic

Pozla, de passat grafiter i dissenyador, acostuma a recórrer a l’humor en les seves obres. «No volia mostrar-me com a víctima. Clar que hi ha moments durs i emotius al llibre, però per mostrar aquesta muntanya russa d’estats emocionals i físics ho vaig equilibrar amb humor, paisatges onírics o poètics haikus». I també amb el recurs dels corbs que veia des de la finestra de l’hospital. «És un ocell de mal averany però els vaig fer servir per tot el còmic parlant entre ells per explicar de forma fàcil els termes mèdics, la teràpia i els tractaments».

Amb «la gran crossa» de la seva dona, la seva filla, la seva mare i els amics, va veure molta gent sola als hospitals i com és de necessari el suport de la família, que «t’ajuda a sortir-ne». També era imprescindible per a Pozla «conèixer en tot moment què era el pitjor que podia passar». «Els metges sovint no t’expliquen el que et passa o el que et faran –lamenta–. Però jo necessito saber-ho per no sentir-me completament perdut. Si algú m’ha d’operar el cos vull saber com ho farà». Després, afegeix, comença la feina per «reapropiar-te’n». «Prens tants medicaments –morfina, antidepressius, somnífers...–, que perds el control del cos i sents que la teva ment se n’ha separat». La seva fórmula per «allunyar el dolor, l’estrès i la fatiga», conclou, «la relaxació» i, és clar, «el dibuix».