Jo mi me

Com que s’acosta Sant Jordi, avui els parlaré del meu llibre. Bé, dels meus llibres. Perquè n’he publicat un parell, no es pensin. El problema és que si l’element distintiu del gremi literari és escriure i publicar llibres, hem deixat de ser un gremi, o hem deixat de ser distints. Qui no publica llibres, avui? Però: vostès condueixen un taxi, operen articulacions o preparen nòmines a banda de la seva feina? Doncs amb els llibres sí que es pot fer, perquè escriure’n és ben senzill, pel que sembla. La qüestió, avui, no és escriure (com dèiem, això ho fa qualsevol): ara l’important és aconseguir que es parli del teu llibre i, amb una mica de sort, que es vengui.

Notícies relacionades

Milers de ciutadans aplaudeixen i homenatgen Concha Velasco en el seu últim adeu

El fabulós cas de l’‘Hotel Splendide’, i els edificis contenidors d’històries

Per això, en època de crisi endèmica, els editors, esgotats per la dictadura de l’Excel, resen no perquè l’autor ajudi, sinó perquè es faci la promoció. Per una banda no hi ha diners per gastar en màrqueting, i per l’altra hom ha descobert l’Eldorado de la promoció digital. Resultat: els editors s’estimen més autors que ja vinguin amb la promoció feta (perquè surten als mitjans, o perquè són els mitjans) i/o que se la facin ells. Abans de llegir cap original, el seu nombre de seguidors a Facebook o a Twitter ja parla de l’escriptor als possibles contractadors. Jo, que sóc fan de Twitter, aquests mesos pre-Sant Jordi ho poso tot entre parèntesis: el meu TL és un festival de l’autopromoció en què escriptors, editors, llibreters i amics i coneguts dels uns i dels altres s’escarrassen (ens escarrassem) per col·locar una petita falca del llibre de torn, que, indefectiblement, no s’assembla a cap altre.

Vaja, els he dit que parlaria dels meus llibres i se m’acaba l’espai. Són una antologia temàtica de versos i un dietari. La mena de coses que seixanta anys enrere ja feia Marià Manent. L’altre dia, sense venir a tomb, em vaig posar a riure sol imaginant Manent fent-se de community manager. Quin fracàs no hauria estat! I quin gran escriptor no era. Però si del que es tracta és d’un concurs de multiplicadors d’ego potser valdrà més córrer damunt de tot plegat el pietós vel de Maia.