Jean Echenoz: espies com nosaltres

Sabem que una novel·la d’espies és un gran tauler d’escacs, encara que no distingim les peces blanques de les negres. L’important està en l’alternança de quadrats, ara plens, ara buits; és igual qui els ocupi, les figures sempre xocaran, o es mataran, o es giraran  l’esquena, pensaran en estratègies absurdes o genials mentre hi ha algú que pensa per elles. És el llenguatge, és clar, el que defineix els gèneres, si és que encara es pot utilitzar aquesta paraula després de l’estructuralisme, la semiòtica, l’esquizofrènia de la postmodernitat, el cinisme del món i etcètera. I arriba Jean Echenoz i, després de les seves primes i exquisides biografies que no ho eren tant, torna al lloc que ja va visitar amb aquesta novel·la sublim, 'Una aventura malaya', que va fer pel gènere d’aventures el que fa 'Enviada especial' pel d’espies: desconstruir-lo mentre l’estima. Perquè, tot i que és divertida, fins i tot hilarant, no té res de parodia: la seva irreverència mai és sarcàstica, adora la poca habilitat dels seus personatges, no els tracta com alfils o peons, i això que els creua i els descreua en un rondó impossible, com si la confluència de les seves trajectòries, tan ridícula, estigués dibuixant el quadrilàter de què no podran escapar, que és la literatura mateixa.

Als practicants del 'nouveau roman' i als de la metaficció nord-americana sempre els va agradar jugar a daus amb els gèneres, perquè la novel·la, cansada del terreny clàssic, s’investigués a si mateixa i ens expliqués com va el procés. Com que, en fi, 'Enviada especial' és pur 'nouveau roman' –això sí, imaginat per Hergé–, no ens ha d’estranyar que s’enfundi la gavardina i pretengui aclarir l’enigma de la seva pròpia existència. 

CADA CAPÍTOL, UNA SORPRESA

Notícies relacionades

‘L’estrany’ de Camus segons Ozon

El Molino ha d’afrontar obres per deficiències acústiques

Echenoz aconsegueix que el famós 'macguffin' hitchcockià es transformi en personatge. Durant almenys dos terços de la novel·la, Constance, la dona segrestada no se sap per a què, és un pretext perquè la trama es desplegui, com un mapa que sempre amaga un nou solc, un plec secret. Cada capítol és una sorpresa, i a vegades la seva ferotge autonomia –l’episodi de l’atracament que va perpetrar el marit de Constance en la joventut és, per posar un exemple entre molts, una delícia–, i la frescor de la prosa d’Echenoz, pot fer-nos pensar que totes les històries condueixen a un gran carreró sense sortida. I no obstant, no: tot quadra en el laberint. Enviada especial narra la història d’una dona que es troba a si mateixa; que no era res, un zero, o potser una fulla bressolada pel vent, i que finalment entén la seva existència després de desestabilitzar Corea del Nord. Un enigma resolt, doncs.

Mentrestant, els narradors comencen a emergir entre les paraules, reclamen la nostra atenció, són també conspiradors, pertanyen a les altes esferes de l’espionatge parisenc, i a vegades ens deixen amb la mel a la boca «perquè tenen altres coses a fer», i un tema d’electrònica, que es titula Excessif, es converteix en clau mestra d’un règim totalitari. A velocitat de vertigen, se succeeixen la síndrome d’Estocolm i de Lima, un suïcidi al metro, la punta d’un dit tallat, un tret a l’ull, un tallat de cabells (o dos) a la perruqueria, una violació que no arriba a consumar-se, i la novel·la d’espionatge ni tan sols ha començat. Potser perquè llavors arriba l’hora de Constance: la seva missió és la del personatge que ha trobat al seu autor. I aquest autor s’ho ha passat com mai donant-li l’oportunitat de la seva vida.