Ian Gibson i Espanya: una relació d'"amor i ràbia"

Diu Ian Gibson que s’equivoquen els qui asseguren que la seva relació amb Espanya és d’«amor i odi». És d’«amor i ràbia», precisa. Amor, és clar, perquè si no l’estimés no faria 38 anys que és aquí, decidit a fer «d’hispanista a casa», vivint «com un escriptor espanyol», no amb visites esporàdiques des d’un llunyà campus britànic. I ràbia, perquè és això, no odi, el que se sent quan es critica el que s’estima i quan veu que «un país que podria ser una meravella és una bogeria». A aquesta relació amb Espanya (més aviat amb la península Ibèrica: Gibson somia amb una República Federal Ibèrica que inclogui Portugal i li indigna «l’oblit i el menyspreu» per al país veí) dedica Gibson el seu últim llibre, 'Aventuras ibéricas. Recorridos, reflexiones y irreverencias' (Ediciones B). «Una invitació al viatge per la península Ibèrica, amb la paraula aventura al davant, que m’encanta i que surt tant al Quixot», afegeix.

No és una biografia ni un llibre de viatges, però són dos dels components. Records de la seva relació amb Espanya, des del primer curs d’estiu per estudiar espanyol fins al descobriment de Federico García Lorca i la investigació per a la seva biografia, passant per les seves opinions sobre la independència de Catalunya i la dreta espanyola. Hi ha els viatges, hi ha l’autobiografia i també hi ha molta arqueologia, amb un homenatge al Museu Arqueològic Nacional que recorre tot el llibre. Hi ha el Quixot, hi ha Lorca («la revelació de la meva vida»), hi ha Granada, molta Hispània romana, Machado, records dels viatgers romàntics que van descobrir Espanya al món al segle XIX... «Jo també soc un romàntic», diu.

EL SOROLL I EL NO DIÀLEG

Parlant de ràbia: el soroll dels espanyols és una de les coses que, si no li fan ràbia, almenys sí que el molesta. «Espanya lidera el rècord decibèlic mundial, perquè aquí la gent sempre s’està afirmant: l’espanyol expressa la seva opinió i els seus prejudicis sortint no de les entranyes, sinó de més avall; el prototip és Eduardo Inda. El diàleg és impossible perquè la gent no escolta».

Una excepció, en el tema dels decibels, és Catalunya, creu. Un país del qual, recorda, l’autor del més gran llibre sobre Espanya, Richard Ford, ja va dir el 1845: «Catalunya, el país clàssic de la rebel·lió, sempre disposada a anar-se’n».

Gibson desitjaria una solució dialogada per al contenciós entre Catalunya i Espanya. «Una tercera república federal, si és possible ibèrica, i donar-nos 10 anys per veure si funciona; i si no, ja hi hauria la possibilitat al cap d’uns anys de plantejar-nos la independència».

A l’escriptor el molesta el discurs d’Artur Mas («em poso malalt escoltant-lo, em sembla que ha equivocat l’enfocament; la idea de separació em fa mal») i també el de la dreta espanyola. «Tots dos són igual de patètics; quan pensen, encara que no diguin la paraula, en la sagrada unitat d’Espanya, ¿és que li ordena des de dalt el seu Déu?» La crítica, però, no es limita a la dreta. Gibson convida els intel·lectuals espanyols a llegir en català. Almenys Josep Pla. Només cal conèixer algun altre idioma romànic, i encara millor el llatí, i tenir una mica d’interès. «Als que diuen que llegeixen en català els pregunto quin és l’últim llibre i els enxampo. Ni un», riu.