'Incerta glòria': de Sales a Villaronga

Joan Sales publica després d’un pols amb la censura una primera versió d’Incerta glòria el 1956, en una redacció, 315 pàgines davant les 910 de la redacció definitiva del 1971, que va trobar una escletxa entre el que era políticament inviable en aquell context (tres anys abans publicava a Mèxic Ramón J. Sender el seu Mosén Millán, que no arribaria a Espanya com a Réquiem por un campesino español fins al 1974) i el que era editorialment acceptable (a l’Espanya del 1953 la novel·la de la guerra civil és Los cipreses creen en Dios, de Josep Maria Gironella). Incerta glòria salva la censura gràcies a un nihil obstat eclesiàstic... i precisament per la seva condició de novel·la profundament catòlica, malgrat la seva condició de pionera en el relat de la guerra des del punt de vista dels vençuts, queda immersa en un sonor silenci en el cànon de la literatura catalana forjat per Joaquim Molas als anys 70 i 80. 

NO TANTA GUERRA

Entre la «mentida roja i la mentida negra»

Joan Sales, que del comunisme passa al patriotisme català de pedra picada, a qui la guerra li fa descobrir la vocació militar (surt a l’exili amb el grau de comandant d’infanteria) i que, socarrimat pel seu pas per la columna Durruti i la violència anarquista a Barcelona, acaba recuperant la fe catòlica, fa parlar a un dels seus personatges de «la veritat contra la mentida roja i la mentida negra». Aquesta visió complexa del conflicte es reflecteix més a la novel·la que en la seva adaptació al cine, que renuncia a les parts del llibre que recullen els episodis bèl·lics i viatgen a la realitat de la rereguarda barcelonina. Amb tot, per trobar la verdadera novel·la de la guerra civil de Sales, i les claus d’Incerta glòria, és necessari llegir les seves Cartes a Màrius Torres, un autèntic diari del seu pas pel front d’Aragó. 

SENSE CRUELLS

Una novel·la catòlicaIncerta glòria és una novel·la catòlica dels anys 50, impregnada d’angoixa existencial i d’al·lusions als autors que Sales tenia com a referència (i en molts casos publicava a Club Editor): Bernanos, Mauriac, Kazantzakis, Dostoievski, Sartre... «El que vindrà després serà la nàusea, ¿o potser no n’has sentit a parlar? ¿Decididament no et sona el nom?», li fa dir Sales a l’al·lucinat i dostoievskià personatge de Juli Soleràs, protagonista de l’adaptació al cine juntament amb el timorat Lluís, l’anarquista en procés de conversió Trini i, sobretot, la inquietant Carlana. No obstant, la decisió de Villaronga de suprimir Cruells, el quart personatge principal, narrador com a exseminarista de la tercera part del llibre i com a sacerdot amargat  de la quarta, situada en la postguerra i publicada en ocasions com a novel·la independent (El vent de la nit), l’ajuda a prescindir gairebé completament de la càrrega religiosa del text.

JOVENTUT FRUSTRADA

Notícies relacionades

'Incerta glòria': l'estratègia de l'aranya

Agustí Villaronga: "Primer vaig ser un director estrany, després maleït i després de culte"

«La incerta glòria d’un dia d’abril»

El títol recull quatre versos d’Els dos cavallers de Verona de Shakespeare, que a més obre com a cita el capítol XVII de Roig i negre (¿Juli Soleràs recorda el Julien Sorel de Stendhal?): «¡Oh, com s’assembla aquest amor naixent a la incerta glòria d’un dia d’abril, que ara mostra tota la bellesa del sol i de tant en tant un núvol ho cobreix tot!». Les ombres que oculten les il·lusions d’aquell llunyà 14 d’abril. D’aquella set de glòria («un misteri sense cap altra explicació que la que ens proporciona el cristianisme, és a dir, que la glòria és la nostra finalitat última i que per això anem cap a ella obstinadament, a vegades dolorosament, fins i tot ridículament», va dir Sales) la pel·lícula es queda amb els núvols que l’entelen (un en concret, negre, amenaçador, la Carlana) i acaben amb les il·lusions d’aquells joves idealistes.