Els orígens del comissari Méndez: formes fatxes i cor d'esquerres

En l’última novel·la protagonitzada pel comissari Ricardo Méndez, Enrique González Ledesma feia caure el seu personatge abatut per les bales. Encara que no queda clar si es mor, Victoria González Torralba, filla de l’escriptor desaparegut ara fa dos anys, aclareix que no hi haurà resurrecció miraculosa. «No tindrà més històries. Méndez ja està, s’ha acabat, s’ha tancat el cercle», explica, asseguda en una taula del Cafè de l’Òpera. El cercle s’ha tancat amb la baula que faltava, la novel·la sobre la joventut de Méndez que González Ledesma volia escriure i que es va deixar al tinter: 'Llámame Méndez' (Planeta), que aquesta setmana arriba a les llibreries.

  

  «Havíem parlat fa anys amb el meu pare que havia de fer una preqüela. Sabem que Méndez és un home cínic, a qui agrada llegir, que viu sol en una habitació del Barri Xino, però no sabem per què ha arribat a aquest punt, per què és algú que té maneres fatxes però que és sensible a les injustícies, i era necessari explicar-ho. Ell ho tenia en ment, però el problema era que el meu pare sempre tenia moltes novel·les al cap i aquesta va quedar en l’aire. L’únic que falla és que ell no hi és per fer-lo», explica González.

Per a la periodista, 'Llámame Méndez' és la seva primera novel·la i, a més a més d’aquelles converses, ha pres com a referència per reconstruir la Barcelona de 1945 les memòries del seu pare, 'Historia de mis calles'.

    

Méndez, amb 17 anys, troba assassinada a Montjuïc, amb els intestins d’un animal al voltant del coll, una noia en qui està interessat. Orfe després que els seus pares morissin en els grans bombardejos italians sobre Barcelona el 1937, «no va amb el lliri a la mà, però aquesta investigació el fa anar descobrint que les aparences enganyen, que la gent que ell creu que coneix pot ser molt diferent del que es pensa. Va trobant-se amb personatges del Districte Cinquè fins que descobreix l’assassí, de manera paral·lela a la investigació del comissari Castañeda», relata l’autora.

    

Aquest personatge, el comissari Castañeda («veterà de la División Azul, que hauria d’estar amb els guanyadors però que està desencantat, un falangista a qui no agrada Franco, que quan torna de Rússia veu una Espanya 'cutre' d’estraperlistes»), i el tutor de Méndez («Raimundo González, un mestre republicà, que és un perdedor de manual, amb uns grans ideals als quals ha hagut de renunciar») expliquen l’origen de les dues ànimes del futur comissari.

  

 «El que és essencial de Méndez 

–apunta– és que és un paio amb formes de dretes i cor d’esquerres, vol més la justícia que la llei, estar al carrer que als arxius, li agrada la lectura, i des del meu punt de vista la seva formació era d’esquerres, però és algú que ha evolucionat en una dictadura, que ha viscut un país trist i amarg».

En la figura del mestre, un republicà que s’ha d’acomodar a una situació hostil, es podria reconèixer molts dels integrants de la plantilla de Bruguera, començant pel factòtum de l’editorial, el senyor González, oncle de González Ledesma. «Una de les idees era posar-hi l’oncle González, però no m’acabava d’encaixar; encara que, en certa forma, en Raimundo hi ha els depurats que s’havien de buscar la vida d’alguna manera, que tenien un gran talent i un gran futur que se’n va anar a la merda de cop perquè estaven al costat equivocat. Sí, la idea de l’oncle González és aquí». Era, diu, «una persona especial, ni era simpàtic ni es feia estimar, però adorava el meu pare; tenia una personalitat difícil, però era un home que havia patit molt. I si el meu pare, que era l’advocat de Bruguera però no ho va poder suportar perquè se sentia més al costat dels autors que de l’empresa, va escriure, va ser en el fons perquè ell sempre el va recolzar en aquest sentit, perquè també era una cosa que no va poder fer mai».

Notícies relacionades

‘L’estrany’ de Camus segons Ozon

El Molino ha d’afrontar obres per deficiències acústiques

    

Amb Castañeda, González s’enfronta al repte de com fer que el lector empatitzi amb un personatge que ho té tot en contra, un policia falangista en els anys durs del franquisme. «Jo tenia clar que Castañeda havia de ser el personatge antipàtic, desagradable, però que havia de funcionar la relació amb Méndez, que acabés havent-hi un cert afecte, que expliqués què passa després. És fàcil empatitzar amb Castañeda –apunta– perquè a tots ens agrada una persona que és valenta, que ha patit i ha lluitat per les seves idees, encara que no les compartim, i no per la seva conveniència. I al final de la novel·la, quan ha de donar la talla, la dona».