Nouvelle Vague, contorsions a Barts

Apoc a poc la proposta de Nouvelle Vague s’ha anat enfosquint i les seves entremaliadures cool han adoptat un aspecte més pretensiós, estirant la broma i ampliant el seu repertori de versions i contorsions. El divertimento postmodern sembla aspirar a més transcendència i en el camí ha perdut part de la seva frescor, que era on residia la gràcia, com vam poder veure divendres passat a Barts (Festival del Mi·lenni).

    

Nouvelle Vague va irrompre el 2004 amb un disc de versions del postpunk i la new wave escorades cap a la bossa nova, una ocurrència comercialment afortunada que va inspirar quatre treballs més de temàtica semblant, l’últim d’ells, I could be happy (2016), amb quatre composicions pròpies. Aquest repertori va cobrar una altra vida a través d’aquests tractaments més o menys perversos amb la guitarra acústica d’Olivier Libaux, l’electrònica de Marc Collin, dos sets de percussions amb vista a la llatinitat i tres veus d’intencions teatrals.

    

El grup que un dia va comptar amb col·laboradores com Camille i Helena Noguerra, germana de Lio, segueix servint-se de la veterana Melanie Pain, que va establir un tàndem pretesament insinuant amb Elodie Frégé servint aquella idea central de suplantar el significat de les cançons vestint-les d’una altra manera: Love comes in spurts, de Richard Hell, i Metall, de Gary Numan, sense ràbia i angoixa, amb teixits de chanson lleugera i teclats psicodèlics. La cubana Lissette González-Alea, percussionista, es va convertir en la tercera veu en una peça pròpia en castellà, la vagament sinistra Algo familiar.

FONS BRASILER 

El futur de Nouvelle Vague podria passar per aquí: una altra cançó de la seva autoria, Le pluie et le beau temps, va fer pensar en aquelles bossa novas que Benjamin Biolay i Keren Ann componien per a Henri Salvador. El fons brasiler anava i venia, amb moments vistosos com la batucada aplicada a Just can’t get enough, de Depeche Mode, en convivència amb el swing noir de Dancing with myself, de Generation X.

Notícies relacionades

SOS d’El Pumarejo al Razzmatazz

‘Germans de sang’ omple el Condal

    

Ambientacions lounge amb tensió desigual, gestos de complicitat vodú a Human fly, de The Cramps, i un Love will tear us apart, de Joy Division, que faria deprimir-se de nou Ian Curtis. L’esteticista i lleuger món de Nouvelle Vague.