31 d’oct 2020

Anar al contingut

EL LLIBRE DE LA SETMANA

Tornar (i retornar) sobre els propis passos

La novel·la d'Enrique Vila-Matas és la reescriptura d'una novel·la que l'autor va fer fa 30 anys

Domingo Ródenas de Moya

Avís per a addictes: heus aquí un Enrique Vila-Matas doble hipervitaminat. I per al lector neòfit: agafi un dels seus primers llibres, 'Una casa para siempre' (1988), llegeixi’l i capbussi’s immediatament en aquest. Perquè 'Mac y su contratiempo' és una reescriptura d’aquella novel·la de contes encadenats en què Vila-Matas, a través d’un ventríloc angoixat que busca la seva pròpia veu, proclamava amb més serietat que ironia la seva única i definitiva fe: la de creure en una ficció que se sap ficció, la de saber «que l’exquisida veritat consisteix a ser conscient que es tracta d’una ficció i, sabent-ho, creure-hi». Aquesta era la casa metaliterària per sempre de la qual Vila-Matas es va fer hoste permanent, una casa a quatre vents, tres huracanadament literaris i un que dona al carrer per on circula la «famosa realitat», com ell l’anomena, on, per exemple, com aquí, la crisi econòmica es fa visible en la proliferació de captaires.
    

Però ni la «famosa realitat» és el terreny propi de l’escriptor ni ell té el més mínim interès a exercir de testimoni de càrrec contra ella, encara que el Mac del títol sigui un professional en atur (un advocat que fingeix haver sigut constructor) que, als seus 60 anys, casat amb Carmen i pare de tres fills que volten per aquí, decideix posar-se a escriure un diari secret sota la suggestió d’una idea terminal: la de desaparèixer. El «contratemps» del títol procedeix d’un llibre de contes del seu veí Ander Sánchez, publicat anys enrere: 'Walter y su contratiempo', transsumpte d’'Una casa para siempre'. Encara que el contratemps de Mac és suprem i íntim: la mort que ho trunca tot, per exemple un llibre fent-se, que es converteix així en inconclús i pòstum, amb el plus de sentit que aquesta interrupció afegeix. 

UNA DE LES CLAUS

Mac acaricia la idea d’escriure una obra inacabada expressament, com podia ser-ho l’última de Georges Perec, '53 días', que va ser una reescriptura de 'La Cartoixa de Parma' de Stendhal. Aquesta referència dona una altra de les claus d’aquesta novel·la de Vila-Matas: la dinàmica de repetició i variació sense la qual la història de la literatura és incomprensible.
    

A Mac li agrada repetir el que ha sentit i llegit però modificant-ho, de manera que decideix invertir el seu oci desesperat a refer els 10 relats de Walter i el seu contratemps de Sánchez, cada un dels quals era al seu torn un pastitx d’altres deu mestres del conte (John Cheever, Djuna Barnes, Jorge Luis Borges, Ernest Hemingway, Raymond Carver...), igual que passava a Una casa para siempre. Mitjançant l’estratagema del 'remake', Vila-Matas s’encara amb l’escriptor que va ser fa 30 anys, quan pugnava per definir una veu pròpia entre el cor d’irreprimibles influències. A la prosa d’aquell escriptor li retreu, burleta, certs moments confusos i reelabora, seriosament, la tensió entre la novel·la i els contes sota la carpa d’un diari d’escriptor debutant. El risc del tedi d’aquest tirabuixó narcisista queda conjurat eficaçment gràcies a les injeccions d’humor absurd i al registre del dia a dia de Mac i la seva dona al barri del Coyote, amb l’altiu Sánchez, el seu odiós nebot odiador i la fauna de botiguers.
    

El retorn de Vila-Matas als seus orígens, al que és familiar que sempre serà allò propi inalienable, comporta també la idea del retorn a la narrativa oral primigènia de la qual els contes i novel·les literaris serien gestos multiplicatius. En la defensa de l’audàcia i la imaginació que sempre ha sigut la divisa de Vila-Matas perviu també la mirada del lector infantil que va ser i de l’escriptor subversiu en què es va convertir.