Josep Fontana: «El sistema està preparat per evitar l'esclat social»

De la desigualtat a les crisis, de les crisis a la privatització dels serveis públics, de la pèrdua de drets ciutadans a la repressió per mantenir aquest nou estat de les coses. Un procés que va començar els anys 70, que Josep Fontana apuntava a les conclusions del seu monumental Por el bien del imperio (2011) però al qual ara dedica un breu i amarg volum, El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de principios del siglo XXI (Ed. Pasado & Presente).

-La tesi ja hi era al seu llibre anterior. ¿El seu nou llibre és una actualització, un epíleg, un resum?

-El que ha passat és més aviat el següent: quan vaig acabar aquell llibre la crisi va seguir avançant i vaig tenir més clares algunes coses. Que hi ha un tombant molt important, que possiblement havia intuït però del qual no havia acabat de veure la transcendència. Vaig acabar aquell

llibre quan la crisi teòricament encara semblava una crisi. Però és un procés d'abast molt més gran, iniciat els anys 70 i que aquí ha agafat força després del 2008. S'ha aprofitat el tinglado de la crisi per anar a un procés de destrucció de l'Estat del benestar; no només els costos de la sanitat pública, l'educació pública o el sistema de pensions, sinó un canvi en les regles del joc que va venir clarament mostrat amb la reforma laboral. La naturalesa d'aquest procés és d'una gravetat i una profunditat que ningú preveia. L'esperança que hi pogués haver alguna mena de canvi de trajectòria no era una esperança que hagués desaparegut. En aquests moments, la profunditat del desastre i l'evidència que es tracta d'un canvi de llarguíssima durada, que pot continuar i tenir unes conseqüències catastròfiques, és una evidència molt clara.

-Un procés que va començar als Estats Units però que acaba arribant a Europa, sosté.

-Volia explicar els processos pels quals això ha anat avançant, l'ocupació de la política pels interessos econòmics, que és cada vegada més visible. Només cal veure quina ha estat la reacció dels estats europeus davant la crisi bancària. Excepte a Islàndia, preservar tant com fos possible el sistema. Perquè és evident que aquí no hi havia cap problema de deute públic fins que no han assumit el deute bancari. El següent pas és la privatització de l'Estat mateix, el procés de vendre els ciutadans, i l'establiment d'un sistema repressiu eficaç. Ens hem d'adonar que aquesta no és una situació temporal de la qual se sortirà. És possible que hi hagi certs elements de crisi que s'aturin, encara que de moment els símptomes, per exemple a Anglaterra, no són aquests. Però fins i tot si sortíssim de la crisi, el món on vostè viurà no serà el món on haurà viscut abans de la crisi, sinó que haurà canviat profundament.

-Comença dient que no està escrit enlloc que les coses hagin d'anar millor. Però acaba citant dos autors que diuen que l'única oportunitat és que el sistema no resisteixi que les coses vagin encara pitjor.

-Per a mi, la reflexió com a historiador va més lluny. Vam ser educats en la idea que la història era una nar-

ració de progrés continuat, però comences a veure que aquesta història no era veritat, que hi ha progressos i descensos i que tot està vinculat bàsicament a la capacitat de lluita que hi ha en cada moment determinat per exigir uns drets socials. Que les coses vagin a pitjor no és impossible. L'única cosa que podria dinamitar això és que s'arribi a un moment en què el paper que els anys 70 i 80 va tenir l'amenaça de l'URSS i d'una possible subversió per implantar un sistema diferent el tingués ara la por a una espècie d'esclat social profund que pogués posar en perill el sistema. El que passa és que el sistema està ben preparat per evitar-ho. Té uns recursos creixents d'informació i capacitat per atacar i desmuntar el tipus de protesta que es pot produir.

-¿I aquesta por ja no existeix avui?

-S'ha acabat una època, la de la vella política més o menys socialdemòcrata, en què les coses es negociaven. És difícil adonar-se de fins a quin punt durant 200 anys hi ha hagut efectivament unes pors que han justificat que els que tenien els recursos a les seves mans s'avinguessin a negociar. Eren unes pors irracionals. Però eren pors. Ara, l'exigència a la gent perquè s'abaixi el sou s'està convertint en una cosa sistemàtica. S'ha acabat negociar. Han decidit que les coses han de canviar i que anem cap a un procés de creixement de la desigualtat.

-¿I els moviments de protesta?

-Però no hi ha alternatives. Que surtin en manifestació xavals no importa a ningú. Mentre vagin a la Puerta del Sol o a la plaça de Catalunya i els seus pares votin el PP o CiU, no hi ha res a fer. ¿D'on hauria de venir aquest esclat social? El moviment que semblava que anava a ser el futur, el d'Occupy i els indignats, segueix funcionant però està completament controlat, en el sentit que està disgregat. S'estan fent coses petites, aïllades, davant uns mitjans per controlar-les que cada vegada són més eficaços. I això que a Europa tenen molt a aprendre dels Estats Units, segurament perquè tenen poques amenaces de què preocupar-se. Els moviments de protesta i de queixa són encara de naturalesa molt puntual. Representen només interessos sectorials i no aconsegueixen mobilitzar res en una gran escala. Mobilitzar-se contra les hipoteques per aconseguir la dació en pagament és posar un cataplasma. Poden dormir tranquils per aquest costat, i evidentment dormen tranquils. Encara que de moment, des del Ministeri de Justícia es comença, per un costat, a penalitzar la protesta de manera que et poden portar a la presó per qualsevol cosa, i per l'altre a dificultar els mitjans d'accés a qualsevol mena de reclamació.

-En el seu últim article a EL PERIÓDICO deia que els sobres als polítics eren la xavalla.

-El que és important és què han donat les empreses per aconseguir contractes i concessions. Les contrapartides. El problema és una política comprada pels interessos econòmics dominants i contra la qual la nostra capacitat de reacció és nul·la excepte la possibilitat d'arrencar-li alguna concessió mossegant aquí o allà. S'ha passat del joc de condicionar la política a privatitzar l'Estat mateix, a convertir això en un sistema en què seràs fonamentalment un individu que paga per qualsevol servei que necessitis.

-¿Llavors podrem parlar de ciutadania o de servitud?

-Sí, en un sentit pràcticament medieval. Examinar el que passa als Estats Units és bo perquè veus que són regles de funcionament que trigaran una mica més a arribar, perquè el matalàs de protecció social és més gran, però que arriben. Als EUA els diuen que el nivell d'educació és fonamental per aconseguir un lloc de treball ben remunerat, que aquesta educació és cara i és necessari que demanin préstecs. I el drama que als EUA significa el deute dels estudiants que no poden tornar els diners és semblant al que passa aquí amb els desnonaments. Aquest és el grau de perversió de les regles socials, mentre el sistema té una capacitat increïble per seguir enganyant i distraient la gent. El retorn a un sistema feudal és gravíssim. Per això parlo de crisi social, no econòmica. Ens hem d'adonar que la història ha fet un gir, global, important, i que porta cap on porta, i que és necessària una presa de consciència.

SEnDEl debat de la independència, al costat de tot el que hem estat parlant...

SEnDEvidentment, representa una explosió de malestar i indignació que bona part de la gent canalit-

Notícies relacionades

El Palau respon a "¿qui era Núria Feliu?"

Tres nits molt avorrides d’Orwell a Barcelona

za contra un mal govern, i com que el Govern és de Madrid, pensa: 'Separem-nos, que no anirem tan malament'. El reconeixement més gran d'aquest malestar i del fet que la gent té el dret a decidir. El que és penós i immoral és que hi hagi polítics que per aconseguir els seus fins enganyin la gent quan realment saben que aquest camí és inviable i no el poden seguir. Suposi vostè que efectivament fem un referèndum i que dóna majoria. ¿Llavors què fem? En un col·loqui em van contestar: «Anem a Europa». Sí, on hi ha una finestreta que diu «demandes de creació de nous estats», i els portem el resultat del referèndum... Normalment cap independència s'aconsegueix sense una guer-

ra de la independència. La separació de Txèquia i Eslovàquia va ser un fet anormal que no hi té res a veure. Les independències de Iugoslàvia es van aconseguir amb molta sang i amb suport militar estranger. Pensar que hi ha un pla viable i realitzable que passa per la celebració d'un referèndum i posteriorment negociar una separació, avui en dia, és una fantasia xinesa. H