El clam pels refugiats omplirà el Palau Sant Jordi

«Think big», diuen els nord-americans. Pensa grans coses. Això van fer Ruben Wagensberg, un professor que acaba de complir 30 anys, i Lara Costafreda, il·lustradora de 27, quan a l’agost se’ls va acudir organitzar un concert solidari per ajudar a canviar la situació dels refugiats. Eren a Grècia, a prop d’un dels camps al qual van anar com a voluntaris. «Rèiem quan vam pensar en la possibilitat d’omplir un Palau Sant Jordi i ara estem a punt de viure-ho», diu Wagensberg, orgullós del camí recorregut. A penes han dormit en els últims dies, abduïts per l’organització de la campanya Casa nostra, casa vostra, de la qual la cita del Sant Jordi, amb una cinquantena d’artistes al cartell, és només una baula. «El concert serà el millor espot per a la manifestació a Barcelona del dia 18. Hi ha molta gent amb ganes d’actuar, cansada de la passivitat dels polítics davant el drama migratori més gran des de la segona guerra mundial», subratlla Wagensberg.

    Tot va començar en un llarg viatge per carretera. «L’agost passat vam tornar a Grècia. En cotxe. Vam estar al nord, a prop de la frontera amb Macedònia, i vam col·laborar en diferents camps: Idomeni, Eko, Vassilika, Nea Kavala». Els acompanyava el promotor musical Albert Guijarro, codirector del Primavera Sound, a qui Wagensberg coneixia pel seu treball a la Sala Apolo en l’àrea de comunicació. Ell, com tants altres, col·labora de forma altruista amb ells. «Els refugiats temen que Europa s’oblidi d’ells. Tenen molt present el que ha passat amb el poble sahrauí i amb els palestins als camps del Líban», explica Wagensberg. «Teníem clar que s’havia de fer alguna cosa per sensibilitzar la gent i pressionar els polítics. I vam pensar a fer un concert».

«FALTA VOLUNTAT POLÍTICA»

Mai s’havien ficat en un embolic com aquest, però al tornar van percebre que hi havia molta gent amb ganes de fer alguna cosa. Així va començar la campanya de sensibilització Casa nostra, casa vostra i la preparació del concert amb el lema Volem acollir. «Al tornar vam veure que molta gent sintonitzava amb nosaltres. Eren persones de diferents àmbits fartes de veure que els polítics no actuaven». Dels 160.000 refugiats que Europa es va comprometre a acollir només n’han arribat uns 12.000, un 8%. A Espanya n’hi toquen 16.000 i, d’aquests, Catalunya n’ha d’acollir 4.500; fins ara no arriben al centenar. «El Canadà en el mateix període es va comprometre a tenir 25.000 refugiats i ja són 35.000. Està clar que el que falta aquí és voluntat política», afirmen.

    Van trobar molts suports; entre ells, el de Marc Ibáñez, amb qui havien coincidit a Grècia i també han produït la sèrie de TV-3 Vides aturades, centrada en històries de persones atrapades en camps de refugiats. Tots tres van assumir les responsabilitats jurídiques i fiscals derivades de la campanya. «Si les entrades del concert no s’haguessin venut, el Ruben, el Marc i jo hauríem de fer front a una burrada de diners», apunta Costafreda. Al Sant Jordi, ella i Wagensberg treballaran entre bastidors. 

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

    «Aquests últims dies anem de bòlit, tots donem un cop de mà, però a vegades són les sis de la tarda i ni hem dinat. Anem al màxim», reconeix Costafreda. No obstant, troben forces en aquesta il·lusió compartida amb el miler de voluntaris i amb les 15.000 persones que van esgotar les entrades per al concert al cap de poc temps d’anunciar-se el cartell. La cinquantena d’artistes de primera fila i de tot tipus d’estils que hi participaran (de Serrat, Llach i Sisa a Los Chichos, Manolo García, Txarango, Sílvia Pérez-Cruz i Macaco, entre altres) és també reflex de la transversalitat dels suports: «Vam començar gestionant uns 300 voluntaris, però això no para de créixer». La Lara ­confessa que va començar a pensar en l’emigració quan va experimentar la dificultat d’instal·lar-se al Brasil. «Si jo, venint d’Europa, em vaig sentir maltractada per ser estrangera, ¿què li passarà a qui se’n va a la desesperada i sense poder tornar a casa?».

APARCAR LA FEINA

Malgrat els moments difícils, no han dubtat mai del projecte. «Una iniciativa tan sorgida del cor era impossible que fracassés», afirma Costafreda, que ha hagut d’aparcar la seva feina fins al març per abocar-se a la campanya. «Sentíem que molts s’identificaven amb nosaltres perquè no representem ningú, som només dues persones amb ganes d’ajudar a canviar les coses». Moltes institucions i empreses s’hi han sumat, encara que els sorprèn que els polítics els aplaudeixin quan tot neix de «la seva incapacitat» per gestionar l’arribada de refugiats. «Hem hagut d’anar amb compte per no deixar de ser una marca blanca allunyada de tota òrbita política. Està bé que ens recolzin, però no que s’apropiïn de la campanya perquè ha tingut gran repercussió». Wagensberg sap que està vivint una cosa irrepetible, «que només passa una vegada a la vida». De moment, la Lara i el Ruben ja han contagiat el seu somni a més de 72.000 persones que han firmat el seu manifest. I tot per pensar grans coses.