Kenneth Lonergan, de l'infern als Oscars

La seva és una història típicament hollywoodiana: l’heroi solitari que s’enfronta a un obstacle aclaparador, pateix ferides i maltractaments en el procés i, tot i així, troba prou força per continuar endavant i sortir finalment victoriós. Parlem de Kenneth Lonergan, possiblement el millor cineasta de qui la majoria de gent no havia sentit parlar: quan la seva carrera semblava liquidada a causa del nefast destí sofert per la seva segona pel·lícula, Margaret, ara Manchester frente al mar li ha atorgat aquell reconeixement massiu que des del principi s’havia merescut, i sis candidatures a l’Oscar.

Lonergan, això sí, no és procliu a les èpiques triomfalistes. Ell escriu i dirigeix drames que expressen sentiments complexos i nus sense recórrer a grans discursos ni emotives ploralles. El que fa úniques les seves pel·lícules és precisament que no resulten convencionalment dramàtiques, però desborden vida i emocions soterrades.

Manchester frente al mar no n’és una excepció. Acompanya un conserge anomenat Lee (Casey Affleck), que arran de la mort del seu germà torna a la comunitat pesquera on acostumava a viure per fer-se càrrec del seu nebot adolescent. A l’arribar-hi es veu forçat a lidiar amb la banalitat de la mort –tanatoris, efectes personals, testaments– mentre s’enfronta a una altra desoladora tragèdia del seu passat que, per respecte a la pacient estratègia narrativa de Lonergan, no convé mencionar aquí.

TRES ACCIDENTS FATALS 

Amb Manchester frente al mar, el novaiorquès es confirma com un narrador mestre, que només ha necessitat tres pel·lícules per construir un univers propi. Totes se centren en accidents fatals: a Puedes contar conmigo (2000) va ser amb un cotxe, i a Margaret, amb un autobús. A Manchester frente al mar, el que xoca no és un vehicle, sinó una vida sencera. També totes tres usen la pèrdua i el dolor com a eixos dramàtics, cadascuna a la seva manera. Puedes contar conmigo observava la tempestuosa reconciliació entre dos germans, i Margaret explorava la crisi moral d’una adolescent que se sent culpable per la mort d’una transeünt.

Kenneth Lonergan es va donar a conèixer el 1996. Arran de l’entusiasta recepció de la seva obra teatral This is our youth va ser ràpidament captat pels estudis de Hollywood, per a qui va escriure les comèdies Una teràpia perillosa (1999) i Les aventures de Rocky i Bullwinkle (2000) abans de treballar amb Martin Scorsese en el guió de Gangs of New York (2002). Va ser gràcies al padrinatge de Scorsese que va aconseguir debutar darrere de la càmera amb Puedes contar conmigo i anunciar-se amb rotunditat com una nova veu del cine americà, capaç de reproduir amb precisió tota la melancolia i l’humor que despleguem quan diem i fem, i de fer-nos veure en els seus personatges la nostra pròpia imatge al mirall.

L’AGENDA DE MATT DAMON

Això és just el que ens passa al veure Casey Affleck a Manchester frente al mar. L’actor ja havia ofert grans interpretacions en títols com Adeu, nena, adeu (2007) i L’assassinat de Jesse James comès pel covard Robert Ford (2007), però aquí es confirma com un dels grans actors del seu temps; és lògic que sigui el gran favorit per emportar-se l’Oscar. El més curiós és que va recalar a Manchester frente al mar de forma accidental. La pel·lícula va ser concebuda pels productors Matt Damon i John Krasinski per ser dirigida i protagonitzada per Damon. Van ser els seus problemes d’agenda els que van acabar col·locant davant de la càmera Affleck i al darrere Lonergan, inicialment contractat per escriure el guió.

Quan va començar a escriure Manchester frente al mar el 2011 seguia treballant a Margaret. L’havia rodat el 2005. En aquells sis anys es va veure immers en una infernal disputa creativa, legal i financera amb el productor Gary Gilbert, que després de la incapacitat del director per completar una versió de la pel·lícula que no superés els 150 minuts de metratge va decidir fer-lo fora i demandar-lo per incompliment de contracte. Va ser la versió del productor la que va arribar de mala manera als cines. La de Lonergan, de tres hores, va veure la llum en DVD el 2012.

Notícies relacionades

Urtasun qualifica de «vergonya» la sentència de les pintures de Sixena, però insisteix que no pot fer res sobre això

Mor l’artista francoiraniana Marjane Satrapi, autora del popular còmic ‘Persèpolis’, als 56 anys

L’assumpte de Margaret s’ha convertit en una paràbola sobre els perills que planen en el territori compartit entre l’art i el comerç i sobre com un artista, mentre es guia per la seva visió, pot arribar a perdre’s. És fantàstic veure que Lonergan segueix fent exactament les pel·lícules que vol, i que el gran públic per fi coneix un director capaç d’explicar històries demolidores que no miren de fer-nos pols durant dues hores, sinó que ens queden gravades molt més temps.