Dennis Lehane: "250 anys de democràcia no se n'aniran en orris"

Aquest home gros com un armari, de mirada blava i somriure burleta a desgana, molt probablement seria seleccionat en un càsting per participar a qualsevol de les pel·lícules que han propiciat les seves novel·les. Dennis Lehane és l’autor que està darrere de Mystic River, de Clint Eastwood; de Shutter Island, de Martin Scorsese, i d’Adeu nena adeu i la recent Vivir de noche de Ben Affleck, i ara visita Barcelona no només per recollir avui el premi Pepe Carvalho, sinó també per presentar la seva última novel·la, Ese mundo desaparecido (Salamandra), amb la qual tanca una trilogia poblada de gàngsters i fantasmes del passat. El seu accent educat no fa sospitar que es va criar en l’inflamable Boston dels anys 70.

–¿Aquesta novel·la té més càrrega de melancolia que les anteriors per algun motiu especial? 

–Són tres llibres molt diferents. El primer, Cualquier otro día, és una novel·la històrica clàssica; la segona, Vivir de noche, és una novel·la de formació, i aquesta, una tragèdia silenciosa. Tracta del fet de fer-se gran, una cosa que inevitablement ens fa pensar en la mort, i probablement hi ha una gran connexió amb el que passava a la meva vida mentre l’escrivia. Em vaig trobar envoltat de mort. Van morir els meus pares i també el meu germà. Naturalment, aquest sentiment es va filtrar.

–¿Creu que si no hagués nascut a Boston s’hauria convertit en l’escriptor de novel·la criminal que és? 

–L’entorn era molt difícil, sí. Hi havia una gran varietat ètnica. I sí, potser això va facilitar que em convertís amb el temps en escriptor.

–Però també podria haver sigut un delinqüent. 

–[Riu] O professor, o policia, o bomber, o funcionari…

–¿Mai ha sigut un noi dolent?

–[Torna a riure] No comment.

–En tot cas, sap de què parla quan descriu la violència. 

–El que admeto obertament i no amago és que el meu barri en aquell temps era extremadament violent, una violència que es palpava físicament. No hi havia manera de no topar-hi a cada moment.

–El seu protagonista, Joe Coughlin, l’exgàngster irlandès perseguit pel seu passat, ¿podria ser un Dennis Lehane que va acabar descarrilant? 

–Possiblement. Joe té una relació complicada amb el seu pare, un personatge corrupte però molt ben considerat socialment, i això provoca en ell una immensa rebel·lia contra la hipocresia regnant. Naturalment, això no té res a veure amb el meu pare i l’entorn on vaig créixer, però em reconec en molts dels sentiments de Joe.

–També és una història de com s’ha d’afrontar la paternitat. 

–Sí, em temo que cada generació intenta compensar els fracassos de l’anterior però descobreix noves maneres de fracassar amb els fills.

–¿Per què a gairebé totes les seves novel·les els nens són les víctimes o estan en perill? ¿Hi ha pensat? 

–Potser té a veure amb la meva antiga feina com a treballador social amb nens que havien patit abusos, però també amb el fet d’haver tingut molt present que em vaig criar en un entorn segur, en una casa segura i en una família segura, una cosa que la majoria dels meus amics no tenien.

–Vostè coneix bé el cas dels sacerdots pederastes de Boston. Ha alimentat la seva literatura. 

–Lamentablement, vaig tenir un seient de primera fila per a aquest espectacle perquè alguns dels sacerdots que em van fer classe van ser inculpats i el principal era el capellà de la parròquia del costat de la meva. No comparteixo amb Joe Coughlin massa trets autobiogràfics, però sí una enorme desconfiança en les institucions públiques i específicament cap a aquells a qui els agrada sortir a la plaça pública a parlar de moralitat.

–¿El seu interès per les desigualtats socials procedeix de ser el fill d’un sindicalista? 

–Sí, va ser una gran influència. El meu pare era un emigrant irlandès, com la meva mare, i és probable que els fills dels emigrants tinguin més empatia pels treballadors. 

–¿I com contempla aquesta classe treballadora degradada i a l’atur que ha acabat votant Donald Trump? 

–L’oest mitjà i el sud han sigut abandonats pels demòcrates i els republicans durant anys. Que no s’hagin adonat d’això ha sigut un fracàs important. El que ha fet aquesta gent és demostrar la seva ràbia a les urnes per aquesta incúria.

–¿Com ha viscut personalment la victòria de Trump? 

–Amb estupor. Crec que això es posarà interessant i els motius de preocupació són molt grans, però 250 anys de democràcia no se n’aniran en orris. Sobreviurem i sabrem conduir-ho.  

–Clint Eastwood va anunciar que ell votaria Trump perquè estava «fart de tanta correcció política». 

–Bé, hauria de llegir exactament les paraules de Clint. Però, en tot cas, aquestes eleccions són el resultat de com un dels dos candidats va convèncer l’electorat que els donaria feina. I tot el que va passar sota la superfície, que van ser moltes coses lletges, no crec que contribuís a decidir l’elecció en un sentit o un altre. El que la va fer decidir va ser un desig d’esperança; paradoxalment, el mateix que en el seu moment amb Barack Obama.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

–En tot cas, els temps en què un president apareixia fotografiat amb una novel·la, com va passar amb Bill Clinton i una de les seves, ja són història. 

–No, de cap manera. Només hem d’esperar quatre anys.