La Renaixença espanyolista

El 1859, Manuel Milà i Fontanals va pronunciar el discurs presidencial que va inaugurar els recuperats Jocs Florals, un acte que tradicionalment s’ha vist com la consagració del moviment de recuperació de la llengua i la cultura catalanes conegut com la Renaixença. Però per Joan-Lluís Marfany, professor fins a la seva jubilació de la Universitat de Liverpool, ningú pot llegir aquestes línies objectivament («li donam aquí a aquesta llengua una festa, li dedicam un filial record, li guardam almenys un refugi»/ «no pot estimar sa nació qui no estima sa província») i creure que el projecte d’aquest prohom era cap altre que el d’«embalsamar» el català. «Tot el que s’ha explicat tradicionalment de la Renaixença es basa en una fal·làcia monumental», planteja Marfany al seu llibre Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença (Edicions 62) en què postula que com a mínim fins al 1859 la burgesia catalana no va tenir cap altre projecte que construir el modern nacionalisme espanyol, reduir el català a una anècdota pintoresca, i la inclinació a la cosa local, a un sentiment jeràrquicament inferior.

    Marfany, historiador de la llengua i la cultura catalanes d’arrel marxista, es va llançar a aquesta empresa com a rèplica al discurs dominant de la historiografia catalana. «T’estan explicant, i cada vegada més, que el catalanisme és un moviment gradual però constant i ininterromput de recuperació nacional que va del provincialisme al regionalisme, fins a l’assumpció de la plena consciència nacional. Però arriba un moment en què no pots permetre acceptar això sense protestar», planteja l’autor de l’obra.

Mirada selectiva

Per començar, la imatge d’una història nacional catalana, sosté Marfany, s’ha basat en una mirada selectiva. «Tothom té clar que durant la primera meitat del segle XIX la major part de les coses que es publiquen a Catalunya s’escriuen en castellà. Però  tot aquest material s’arracona com si no existís i només es considera el que s’ha escrit en català. Per a senyors com Aribau i Milà i Fontanals, la literatura seriosa i important era la que feien en castellà. És com si analitzessis el quadro de La rendició de Breda i et fixessis només en el cul d’un cavall. I et recreessis a exclamar: ‘¡Però quin cul!’».

    Els catalans són, diu Marfany, pioners del nacionalisme espanyol. No com uns més dins el furor de la nació en armes durant la guerra de la independència. Durant la primera meitat del segle, aquesta és l’aposta de la burgesia industrial catalana (i la basca), i de tota la classe intel·lectual local convertida en publicista al seu servei. «La burgesia té interès en la creació d’un mercat espanyol, que Espanya es converteixi en una economia moderna. Espanya, des de Madrid, és una obvietat, el trànsit de l’Espanya de l’Antic Règim, com els territoris de la Corona, a la idea de nació i nació Estat –argumenta– es fa sobretot perifèricament».

En «un racó del cor»

«La contradicció fonamental és que resulta que aquesta suposada Renaixença de Catalunya coincideix amb el moment màxim de nacionalisme espanyol dels catalans. No són els de la Renaixença per una banda i els nacionalistes espanyols per l’altra banda. Són els mateixos. És Milà i Fontanals qui planteja la història de la literatura espanyola amb un punt de vista nacional i té com a deixeble Menéndez Pelayo. Com es pot llegir en el discurs presidencial de Milà i Fontanals, parla de guardar al català un racó en el cor: això no és fer renéixer una llengua».

    Però «és un fet innegable que hi ha una recuperació de la llengua catalana», reconeix per descomptat Marfany. Una renaixença sense les majúscules. Però no en són els suposats pares fundadors del catalanisme conservador els responsables. ¿Aleshores? El joc canvia quan «d’un estadi inicial en el qual es té la idea que som espanyols i això significa restringir la llengua pròpia al nivell de llengua parlada diària, de patois, es passa a rebutjar la diglòssia». ¿En quin moment s’esdevé, per part de qui, amb quins interessos?, es pregunta Marfany. Aquesta part, diu, l’haurà d’estudiar un altre, encara que en té «certes sospites».

Notícies relacionades

El mestre i els seus bons alumnes

Un gegant del piano del segle XX

     «Bàsicament això ho hem de buscar a partir del sexenni democràtic (1868-1874). I el que és determinant són els interessos molt concrets d’un sector intel·lectual emergent que es comença a sentir perjudicat per la inclusió en el modern Estat nació espanyol. Gent que es troba sense el suport de l’Estat per situar-se a l’escenari intel·lectual, amb una sensació d’inferioritat per accedir a posicions, perjudicats per la importància que es dona a l’expressió oral en el sistema d’oposicions, en què tenir accent català resulta terrible».

    ¿I la burgesia industrial, i les tensions lliurecanvisme-proteccionisme? Sí, senten traït el seu projecte. «Però quan comença a sorgir un nacionalisme català, la burgesia industrial puja al carro de manera tardana i amb certes reserves. Quan comencen a col·laborar amb els nacionalistes és amb la condició que es diguin regionalistes. Les reticències al projecte nacionalista també arriben des de l’altre extrem dels interessos industrials, la classe obrera. La punta de llança són, en canvi, els intel·lectuals i les professions liberals».