'Múltiple': senyals de vida

Després de gairebé una dècada de sequera creativa, M. Night Shyamalan recupera aquí bona part de l’audàcia i la precisió que el van consagrar al principi de la seva carrera. Encara que no és en absolut la primera aportació al cine de gènere que explota els trastorns d’identitat dissociatius, Múltiple és ella mateixa una obra esquizofrènica: no només ens fa oscil·lar entre la intriga, el psicodrama i la comèdia negra, sinó que ens situa dins del laberint d’una ment extremadament fracturada i a la vegada, darrere de les víctimes que intenten fugir-ne.

Notícies relacionades

La tortuosa ment de Shyamalan

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Generant una atmosfera de por des de l’abducció inicial, la pel·lícula al principi funciona com un thriller de segrestos tradicional. Però, seguint els passos de Psicosi, gradualment demostra ser més sobre el botxí que sobre les víctimes; i fins i tot quan se centra en elles ho fa especialment en una, que lluita contra dimonis tan ferotges com els que amenacen el seu captor. Això fa que l’eventual batalla entre tots dos sigui no només molt tensa, sinó també profundament emocional. Hi haurà qui qüestionarà la falta de rigor amb què Shyamalan tracta la multiplicitat de personalitats, que essencialment li serveix perquè el seu personatge protagonista faci més por i l’actor que l’encarna, James McAvoy, es llueixi fent salts d’una identitat a una altra.

En tot cas, en el procés, el director torna a demostrar la seva habilitat per crear suspens de diverses maneres –el claustrofòbic escenari, les perspectives limitades, els moviments de càmera llargs i pausats–, mentre mostra autoconsciència sobre la ridiculesa que el relat desprèn. És aquesta última qualitat el que explica una sorpresa final que, això sí, funciona més com a gest de complicitat als fans que com a trampa. En aquest sentit, l’espectador pot abaixar les seves defenses: tot el que ha de fer és pujar a bord i disfrutar de l’accidentat viatge.