Anne Fontaine: "Se segueix violant les dones com a trofeu"

Anne Fontaine és una de les directores més respectades del cine francès. Des dels seus inicis s’ha interessat per dilapidar les convencions en films com 'Limpieza en seco' i 'Nathalie X'. Les seves heroïnes són fortes i contestatàries, i lluiten per aconseguir la llibertat. Fa uns anys es va acostar a la vida de Coco Chanel i ara, a 'Las inocentes', rescata un fet real passat a Polònia en la segona guerra mundial, la violació per part de l’Exèrcit rus de tot un claustre de religioses i el posterior naixement dels nens sorgits d’aquella atrocitat. Una pel·lícula que, amb extrema delicadesa i una sobrietat molt estilitzada, ens submergeix en les estances tancades i a mitja llum d’un claustre per enfrontar-nos al contrast entre puresa i perversió, així com per assistir a la paradoxa del miracle de la vida quan s’ha engendrat entre dolor i mort.

–Per preparar el film es va retirar a un convent. ¿Per què va prendre aquesta decisió i què hi va descobrir?

–Em va semblar important conèixer la manera de viure de les religioses des de dins. Vaig tenir temps de reflexionar i també em va ajudar a valorar el punt de vista estètic. En general vaig trobar molt sentiment de vocació, i em vaig adonar que la vocació artística i la religiosa tampoc estan tan separades entre si. Crec que hi hauria d’haver més entesa entre el món racional i l’espiritual, perquè només semblen existir prejudicis. En part, d’això va la meva pel·lícula, de buscar un camí intermedi entre aquestes dues esferes.

–¿Ha deixat de tenir sentit el concepte de fe en l’actualitat?

–La fe és molt fràgil i es pot expressar de moltes formes. A través de l’amor, per exemple. Jo crec que el més important no és seguir dogmes. No creure en res no pot ser bo.

–La violació continua sent una arma de guerra en les conteses.

–Desgraciadament continua sent un tema d’actualitat. Es viola les dones com un gest de superioritat del vencedor, com a venjança, com a trofeu. És terrible que la situació no hagi canviat.

–La seva és una pel·lícula de dones rebels. ¿És la rebel·lia un element necessari per a les dones?

–S’ha de desobeir de manera positiva. No hem de convertir-nos en víctimes de la jerarquia masculina ni consentir que els homes ens donin lliçons de moral. En la meva pel·lícula intento parlar de la llibertat d’elecció. Tant la metge, molt transgressora per a l’època, com les religioses, que en algun moment desobeeixen les seves superiors. D’aquesta forma, el conformisme pot donar pas a la sublevació i la resistència. I gràcies a això acaben salvant vides. Això és el que m’interessava plantejar.

Notícies relacionades

SOS d’El Pumarejo al Razzmatazz

‘Germans de sang’ omple el Condal

–Aquesta pel·lícula també inclou reflexions al voltant de la maternitat.

–El més interessant era investigar el tema a través dels ulls d’una dona que ha renunciat a la seva sexualitat. Al convent, les religioses em van comentar que el més difícil dels vots era precisament saber que no podrien ser mai mares. Però en la pel·lícula es planteja una disjuntiva: la maternitat pot ser bonica, però també un infern. Hi ha dones que la necessiten i d’altres no. I no passa res. Gràcies a Déu, l’estereotip de dona-mare està desapareixent.