Andreu Gomila: ràbia i nostàlgia

La incomoditat vital que senten els protagonistes de la novel·la Continents els duu a la fugida, a la solitud, a l’arrogància. Abandonen la família, viatgen a ciutats llunyanes, experimenten amb persones i amb substàncies: com els taurons, intueixen que si s’aturen moriran. Andreu Gomila (Palma, 1977) els fa convergir en trobades casuals, en coincidències brevíssimes, en aparellaments fatals, com succeïa a les pel·lícules d’Alan Rudolph dels anys 80.

Aquests homes i dones d’entre 30 i 50 anys viuen el present amb ràbia o evoquen amb nostàlgia el passat, recorden els morts i els errors, tracten els llibres (Foix, Blake, Tzara, Camus) com a oracles, veneren la música grunge com si hagués estat l’última tendència autèntica en un món de bucles interessats. Empresaris o traficants, poetes o periodistes, es neguen a seguir els camins fressats i es fan forts en una adolescència allargassada. A les seves vides hi predomina la fatiga, la decepció, la malenconia, el to I de la coneguda escena de Boyhood.

Notícies relacionades

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

Un temps de silencis i renúncies

El narrador els contempla amb afecte distant –fills que han crescut massa, que es neguen a adaptar-se a les circumstàncies, que no acaben de trobar el que busquen perquè potser no existeix–, els segueix en desplaçaments arreu del món, constata les petites victòries i els grans fracassos. Quan li vaga, també opina sobre Barcelona o sobre la cultura actual, i no sempre és fàcil diferenciar la seva visió de la dels personatges.

COM UN DISC DOBLE / Que els títols de capítols siguin títols de cançons l’emparenta amb les seves criatures, com si també ell mantingués la fe en el poder orientador de la música. Continents és com un disc doble, amb un ritme marcat, atmosferes variades i reminiscències compartides. Gomila, autor de tres llibres de poemes i d’una novel·la, és director de Time Out Barcelona i coautor de Putos himnes generacionals. A Continents ha sabut cartografiar una xarxa de derives i d’incontinències on entren en contacte tot de personatges que es consideren a si mateixos millor que les coses que els succeeixen, potser perquè –encara que no ho sàpiguen– són més continents que continguts.