¿Cap on va el cine?

Paco León acaba d’estrenar la seva última pel·lícula com a actor, 'Siete años'. I ho ha fet a internet, de la mà de Netflix, plataforma que ha finançat, en part, el film. Un altre gegant nord-americà, Amazon, ha pagat els últims treballs de Woody Allen: 'Café Society' i la sèrie 'Crisis in six scenes'. Movistar està al darrere de 'La peste', la nova sèrie en què treballa el cineasta Alberto Rodríguez ('El hombre de las mil caras'). ¿Què està passant? ¿Es deixaran d’estrenar pel·lícules a les sales? ¿Les deixaran de fer els productors tradicionals? ¿Les pantalles petites s’han menjat les grans? ¿Hem de començar a parlar de contingut audiovisual en comptes de pel·lí­cules o sèries? ¿Estem davant d’un canvi de paradigma?

No. Almenys, no tant. Estem en un escenari en què hi ha «nous agents que tenen una cultura empresarial molt diferent de l’espanyola i que no es caracteritzen precisament per augmentar la transparència del negoci audiovisual, que ja per si mateix és força opac». Així ho explica Rubén Romero Santos, professor de Noves Tendències en Audiovisual a la Universitat Carles III. Per Ramon Colom, president de la Confederació de Productors Audiovisuals Espanyols (FAPAE), tampoc estem davant d’un canvi de paradigma sinó davant d’un «canvi de comercialització» en què la paraula «espectador» és engollida per la de «client».  

Client és, de fet, el terme preferit de Netflix, que (a falta de publicitat) viu de captar subscriptors i evitar que es donin de baixa. Fa just un any que la plataforma (present en 190 països, amb un total de 81 milions d’a­bonats) va aterrar a Espanya. Seguim sense saber-ne res (encara que ella ho sap tot de nosaltres). ¿Quants abonats hi ha al nostre país? No hi ha resposta. La companyia no facilita les xifres de cap territori. ¿Afecta Netflix la llei espanyola que obliga les operadores a produir contingut propi? «No hi ha comentaris respecte a aquesta qüestió», és l’amable resposta que el gabinet de comunicació ofereix a EL PERIÓDICO. Però afegeix: «Sí que és cert que s’està apostant molt fort en les produccions locals europees, com 'Marseille' per a França, 'The Crown' per a Anglaterra, i 'Las chicas del cable' per a Espanya».

Els experts consultats per a aquest reportatge coincideixen a assenyalar que Netflix, al no tenir seu a Espanya, no té per què complir la llei que obliga a produir continguts audiovisuals propis i locals. No obstant, la Unió Europea ja els està 'cridant a l’ordre' per animar-los a fer-ho, cosa que la FAPAE aplaudeix.

MOTOR DE CONTINGUT

Elena Neira, experta en màrqueting, xarxes socials i nous models de distribució audiovisual, deixa clar que Netflix s’ha convertit en un «motor de contingut». Ha deixat de comprar tant de catàleg (adquirir els drets d’obres audiovisuals per a tot el món no surt gaire rendible i, a més a més, els temps d’espera per programar estrenes són més llargs que per a les plataformes de 'streaming') i ha apostat per potenciar el contingut original (600 hores el 2016 i 1.000 el 2017). Neira demana a la indústria que deixi de veure el món digital com l’enemic. «La distribució digital democratitza l’accés al cine. Que l’hi diguin a la gent que viu en ciutats on gairebé no hi ha sales», afirma. L’experta, autora dels llibres 'El espectador social' i 'La otra pantalla', destaca que serveis com Netflix ajuden a fer baixar «els índexs de pirateria» i generen que els espectadors paguin pels continguts.

Rubén Romero Santos, en canvi, es mostra més escèptic. Segons la seva opinió, està per veure que Netflix, efectivament, faci que els usuaris paguin per consumir ficció. «A Espanya no hi ha aquesta cultura. Aquí només es paga, si de cas, pel futbol. Seguim sent un país 'assolat' per la crisi econòmica. ¿Normalitzar la televisió de pagament? Això sí que serà un canvi important que, en cas de produir-se, canviarà les regles de la indústria». El professor universitari destaca que desconèixer el nombre d’abonats de Netflix (i, per tant, de l’audiència de les seves sèries) és una qüestió que afecta la mateixa indústria. Posa com a exemple el cas de la creadora de la sèrie 'Orange is the new black', Jenji Kohan, que a l’hora de renegociar el seu contracte amb Netflix no sabia ben bé quina xifra demanar ja que es desconeix l’audiència de la sèrie.  

MODEL GLOBAL 

Notícies relacionades

Benvingut, míster Netflix

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Una vegada analitzat el nou escenari convé preguntar-se si l’actual model de distribució està en crisi. «No» és la resposta que donen Judith Clares, professora de la Universitat Oberta de Catalunya, i Jaume Ripoll, cofundador de Filmin. Tots dos són els autors d’'Els agents del canvi: noves estratègies de distribució en cine i televisió', un informe que constata que els espectadors de cine, amb els que lloguen o compren devedés, són cada vegada menys a Espanya. 

A la resta del món estan augmentat i com que la indústria del cine és una indústria internacional, «el model de distribució a nivell global no està en crisi». S’han de buscar, això sí, noves opcions de negoci.