Vincent Lindon: "Sento rebuig pels elogis"

Vincent Lindon (Boulogne-Billancourt, 1959) va passar de ser conegut sobretot com el nòvio de la princesa Carolina de Mònaco a ser confirmat com un dels grans actors d’Europa gràcies a la Palma d’Or obtinguda a Cannes l’any 2015. El Festival de Sevilla li ha atorgat aquest cap de setmana un premi, el Giraldillo d’Or, en honor a les seves tres dècades de carrera.

–¿Com li prova al seu ego un reconeixement com aquest? Estic molt content però no em faig il·lusions. Sé que si fa una setmana jo hagués telefonat al festival per dir que no podia venir a recollir aquest premi, m’haurien substituït de manera immediata per un altre actor. A mi m’importa la feina, tota la resta tant me fa. En general, sento rebuig pels elogis. Que et reconeguin l’esforç és pràcticament com que el banalitzin.

–En aquest cas, ser famós deu ser una tortura per a vostè. No m’ho plantejo. Miri, jo sóc esquizofrènic. Hi ha dos Vincent Lindon: d’una banda, quan em paren pel carrer cada dos minuts per felicitar-me sento que sóc una estrella; però després, fins i tot el mateix dia, vaig a un restaurant i no em donen taula perquè està tot ple, i llavors penso: «Però ¿com? ¡Si sóc una estrella!». No tinc agent, ni comptable, ni els vidres del cotxe enfosquits, de fet ni tan sols condueixo. Compro les meves coses jo mateix. Puc dir que visc la celebritat d’una manera molt saludable.

–La seva feina en pel·lícules de caire social com Welcome i La llei del mercat l’han convertit en una mena de model de conducta. ¿L’incomoda aquest paper? Intento trampejar-ho. De vegades em tracten com si fos un heroi o un salvador, però només faig pel·lícules. La meva veu se sent més perquè em posen un micròfon al davant, però el meu vot només val un vot, igual que el de vostè o el de qualsevol altra persona. M’entristeix que els éssers humans siguem com animals: quan tenim por, ens protegim atacant els altres. En tot cas, intento no erigir-me en opinador, perquè després llegeixo al diari el que he dit i m’avergonyeixo de mi mateix. El cinema només serveix per a alguna cosa quan planteja preguntes, no quan dóna respostes.   

Notícies relacionades

En el Berlín "ferit i obert en canal" de Sánchez-Garnica

Vacances a la platja

–L'eterna qüestió: ¿creu que el cine serveix per canviar el món? Aquesta pregunta no s’ha de fer als actors i als directors; les nostres pel·lícules són a la vista de tothom. Això cal preguntar-ho als ministres de Cultura, que no ens ajuden a fer-les, i fins i tot a vostès, els mitjans de comunicació, que en comptes de parlar de nosaltres omplen les seves portades de superherois de Marvel. Preguntin-s’ho a vostès mateixos..

Durant algun temps, almenys a Espanya, a vostè se'l coneixia sobretot per les seves aparicions a la premsa del cor. ¿Sent que el reconeixement posterior li ha servit per reivindicar-se? No. Si a Espanya, o a Itàlia, o a Suècia se m’associa amb la premsa del cor, m’importa molt poc. I ni sóc tan dolent com molta gent va dir durant l’època que sortia amb la princesa Carolina ni tan bo com molta gent va dir quan vaig guanyar la Palma d’Or a Cannes. Sóc un home normal que menja, i beu, i dorm, i va de ventre. Per sort, jo no em faig les mateixes preguntes que els periodistes em plantegen, perquè si fos així estaria paralitzat. Només sé que s’han de tenir conviccions fermes. Si vols sucar el pa al rovell de l’ou, fes-ho; però fes-ho amb les mans, no amb la forquilla.