'O. T.', aquella antiga emoció

Ningú se salva de la nostàlgia: tampoc un fenomen televisiu que s’havia de consumir de manera supersònica i devorar-se a si mateix per no deixar rastre. Doncs sí que n’ha deixat, i la mostra n’és aquest Palau Sant Jordi ple, aquest dilluns, per dir-nos que la tropa d’'Operación triunfo' ha perdurat, potser més com a personatges de la memòria sentimental que com a artistes, encara que, a vegades, no és fàcil determinar en quin punt exacte dibuixem la línia divisòria.

'O. T.' va tornar per una nit apel·lant a la bravura generacional: en els minuts previs al concert els fans cridaven «¡O. T. 1, O. T. 1!», al·lusió a la versió original del programa, de la temporada 2001-02, no fos cas que ens confonguéssim amb les següents edicions, tan decadents. Les noies primer, amb el cor de vampiresses sortides de 'Moulin Rouge' atacant un 'Lady Marmalade' amb una descarada tornada, «'voulez-vous coucher avec moi?'», que va guardar poca proporció amb un aparell instrumental poc 'funky', davant el qual només es podia respondre «'pas du tout, mademoiselles'». Després, ells, dissimulant jerarquies, Bisbal en un extrem, atacant un 'Corazón espinado' de quan el rock llatí de Santana era tendència.

El Sant Jordi va estar molt il·lu­minat, amb els focus apuntant a les grades, perquè no ens oblidéssim que no estàvem exactament en un concert, sinó en un plató. L’hàbitat ideal perquè Natalia, aquell projecte de Britney Spears espanyola a mig fer, es posés melodramàtica amb 'Hero' i perquè David Bustamante exercís de solvent baladista. Ell va ser el primer que va parlar de somnis fets realitat, aquell clàssic.

AMUNT I AVALL

Del pop lleugeret, lleu­geret, de 'Te quiero más', a càrrec d’a­quell supergrup d’alegres nominats anomenat Fórmula Abierta a un recés de balades que Juan Camus va invertir a intentar demostrar que 'Your song', d’Elton John, va ser feta per a ell. Molts números menors, necessaris per transmetre una idea de cohesió de la colla i encoratjar la tesi que el més important és participar, però poc transcendents en termes artístics. I, per fi, l’anunci que va sacsejar les grades: «¡Ens en anem directes a Almeria!» David Bisbal, disfrutant d’'Ave María' amb el bon humor de qui sap que no és una flamarada llunyana de fama sinó un èxit més en la seva carrera comparat amb els que van venir després. Tot seguit, «una artista que juga a casa», va presentar apuntant a Gisela, somrient i superprofessional a 'Vida'. I 'Manu Tenorio', obrint un suau gir llatí amb 'Tu piel' al qual es va acollir Nuria Fergó amb l’aflamencat 'Brisa de esperanza'.

Notícies relacionades

Seguiu la narració del concert d''OT: el reencuentro', en directe

TVE tanca el retrobament d''OT' amb un concert

    Oh, sí, tot això sona molt clàssic: pop, balades, ritmes 'funky', rock amb ascendent hispà, rumba. Ni rastre de reggaeton, ni trap, ni tan sols r’n’b ni hip-hop: el 2001 aquests gèneres era marcians en el 'mainstream' espanyol. 'O. T. El reencuentrov va ser la foto d’una època, de quan un ciutadà escollit a l’atzar podia cantar qualsevol tornada d’èxit, no com ara, amb aquelles coses rares amb què omple estadis Beyoncé.

MOMENTS ICÒNICS

'O. T. 1' va voler demostrar que sabia com construir ídols i ara veiem que va saber crear moments, dolços 'gadgets' pop: Bustamante emocionant-se, Rosa lluint silueta i veuassa, Chenoa i Bisbal cantant a totes les nostàlgies pels amors fugaços ('revival' amb desenllaç matador: «sempre t’he tingut molt d’afecte», li va deixar anar ell després del seu encaramel·lat 'Escondidos'), mentre Europa ens mira i ho celebra, o no. I la música, com a ideal que s’invoca per ser millors. 'Mi música es tu voz', i del Sant Jordi en va sortir tothom amb un enorme somriure. Reflex d’un temps, 15 anys enrere, en què tots érem més innocents, o això ens agrada pensar.