Inspira, refugi dels dies

Els grups que han donat forma a l’escena barcelonina d’aquests anys es fan grans, com Inspira, que a la tardor del 2006 va fer el seu primer concert a la sala BeGood i compleix, per tant, una dècada de trajectòria. En aquest temps, Jordi Lanuza i companyia han publicat quatre discos rotunds i insinuants, música amb poder per sacsejar-te físicament i emocionalment, com vam poder constatar de nou divendres a La 2 d’Apolo.

    Va ser un concert sense més pretext que la commemoració de la seva resistència i perseverança, que no és un motiu menor. Inspira ho va celebrar entre els seus fans i amics en una nit entregada al balanç i al seu sentit de l’evolució, visible en la seva última obra, Greta. Sessió amb telonera interessant: Ariana Abecasis, cantant i pianista de la Seu d’Urgell, de veu molt lliure i composicions de contorns onírics, contingudes la majoria en el seu primer disc, Philosophades, que va recórrer en un substanciós format minimalista acompanyada de la guitarra elèctrica de Jordi Bastida (Trau, Els Pets).

AMB ENERGIA I EMOTIVITAT

Per Inspira, lluir el present és la millor manera de celebrar un aniversari, així que, després de sortir simbòlicament d’aquella Cova placenta del primer disc, va dedicar la primera meitat del concert a Greta. El seu disc més impetuós i pujat de to, amb les guitarres invasives marcant el rumb a Eterns i Podríem ser, cançons que fonen energia i emotivitat deixant un rastre de transcendència. Fins i tot amb signes molt terrenals a Algun dia, que Lanuza va presentar desitjant a «certs polítics» que «tot el mal que ens han fet els torni algun dia».

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

    Hi ha alguna cosa en la seva veu i en els girs melòdics amb què tanca les estrofes, suaus ornaments bolcats cap endins, que subratlla el potencial commovedor de les cançons, i el contrast entre aquest factor humà i les potents cortines instrumentals és una clau de la identitat d’Inspira. Va tornar a manifestar-se en aquesta collita recent, culminada amb la peça més tempestuosa, Runes i martells.

EL CÒMPLICE PAU VALLVÉ 

Va sortir després el seu còmplice històric Pau Vallvé a doblar la bateria en el viatge a cançons del passat. Talls nets d’arrel va recordar una altra senya del grup, la integració d’harmonies i dinàmiques instrumentals hereves del posthardcore i del postrock de l’escola Constellation. Moments d’alta intensitat, amb fúria i màgia, en peces de tornades llargues i convulses, com El refugi de les hores, Focs i brases i Plou (i no vol parar). Contra els elements, contra el temps: com va apuntar Lanuza, explicant els seus projectes anteriors, la tropa d’Inspira no suma una dècada en la música, sinó el doble. «Celebrar 10 anys potser és una manera de sentir-nos joves».