L'ortografia, una prèvia de la nova gramàtica

La decisió de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) de publicar una nova edició de l'ortografia catalana és digna d’aplaudiment, tenint en compte que l’edició anterior data del 1913, any que es van publicar les famoses 'Normes ortogràfiques', vigents fins avui llevat de petits retocs, no aplegats mai en una sola obra. De manera que si la nostra màxima autoritat acadèmica ha superat l’immobilisme que l’ha caracteritzat durant tot un segle –per causes no sempre atribuïbles a ella, com ara una guerra civil entre dues dictadures–, tots els catalans ens n’hem de congratular.

L’IEC ja va començar a donar mostres de la seva vitalitat a finals del segle XX, amb la publicació el 1995 del 'Diccionari de la llengua catalana' (que rellevava el diccionari de Pompeu Fabra del 1932), reeditat el 2007 i consultable en línia, modalitat que en permet una actualització força més ràpida que en paper. El lector curiós pot comprovar això que diem comparant la definició de la paraula 'matrimoni' en el llibre imprès («unió legítima d’un home i una dona») amb la que es pot llegir en la versió en línia («unió legítima entre dues persones»). I aquesta vitalitat culminarà aquests dies amb la publicació, per fi, de la 'Gramàtica de la llengua catalana', el pròxim 23 de novembre (l’anterior de l’Institut data del 1918), que s’afegeix a l’esmentada 'Ortografia' i que ben segur serà motiu de debat per les aportacions que farà, especialment en una matèria tan sensible per a una llengua com és la sintaxi.

 

UNA MODERADA ACTUALITZACIÓ

L’ortografia aprovada abans-d’ahir per la Secció Filològica es diu que és nova però no és nova. Són quatre retocs, que només afecten els anomenats accents diacrítics (ja no caldrà accentuar l’'ós' animal), alguna dièresi, algun guionet i alguna duplicació consonàntica (podrem escriure erradicar així, amb doble erra). Al capdavall, res que faci trontollar els fonaments de l’estructura del català. Però les últimes setmanes, quan s’han començat a filtrar als mitjans de comunicació aquests retocs, s’ha generat una polèmica força visceral, alimentada com no podia ser altrament per les xarxes socials, que ha resultat ben paradoxal. Perquè si d’una banda els professionals de la llengua ens passem la vida sostenint que l’ortografia és la part més arbitrària i convencional de la llengua, i per tant la menys important, de l’altra, quan l’ortografia es toca, quan simplement es retoca, molta gent s’ho pren ben malament, com si li volguessis prendre o reduir trets identitaris, ben bé com si li toquessis el voraviu.

 

Des del meu punt de vista, aquesta polèmica no té sentit. L’autoritat en la matèria és l’IEC a través de la Secció Filològica, que afortunadament no ha de donar comptes del que decideix a estaments d’altres contrades (com passa en la majoria d’àmbits de la realitat catalana). I aprofitant l’avinentesa de la publicació en un sol volum de les normes ortogràfiques, aborda una petita reforma d’aspectes que ha considerat simplificables o millorables. I tampoc es pot dir que hagi pres decisions maximalistes.

TERCERA VIA

En el cas dels accents diacrítics (fins fa quatre dies ben poca gent sabia què era un accent diacrític, encara que l’escrivís correctament, i avui ja se’n parla fins i tot als gimnasos!), han triat un camí del mig força ponderat (la tria de 15, amb l’afegit de 'sòl' als 14 ja coneguts), equidistant entre la possibilitat de completar els que faltaven (no s’ha distingit mai entre el 'sou' substantiu i el 'sou' del verb ésser, ni entre el 'sa' adjectiu qualificatiu i el 'sa' possessiu), i per tant carregar més l’ortografia, i la possibilitat de suprimir-los tots (amb la qual cosa probablement l’esquinçament de vestidures hauria sigut encara més sonat, vist el que hem sentit i llegit últimament).

L’IEC argumenta que així se simplifica una part de l’aprenentatge de la llengua, i això ha fet pensar a més d’un, i a més d’una, que ens prenen per curtets i que per això ens abaixen el llistó de la dificultat de la matèria. Però, com tot en la vida, es pot mirar el got mig ple de la qüestió. ¿No resultarà força més interessant, és a dir rendible i beneficiós per al present i el futur del català, deixar de dedicar neurones a qüestions sempre poc o molt arbitràries com la grafia, i poder concentrar-nos més en aspectes força més vitals de la llengua, com ara la presència deguda i obligada de pronoms febles (en franc procés d’extinció en els diàlegs de la nostra mainada)? ¿No valdrà més la pena preocupar-nos pel manteniment de la fraseologia dels nostres pares i avis, l’ordre de les frases sense interferències de la llengua veïna, el lèxic autòcton cada vegada més envaït per l’anglès (autèntica llengua franca del segle XXI en tots els àmbits de la vida i no només en els de les noves tecnologies) i el respecte per la fonètica que ens distingeix especialment del castellà?

Notícies relacionades

L'IEC deixa només 15 accents diacrítics en l'ortografia del català

Del narrador com a ventríloc