Springsteen, a cor obert

Bruce Springsteen no guarda bons records de la seva primera visita a Londres. Va arribar a la capital anglesa el 18 de novembre de 1975, cavalcant en l’onada de l’èxit de Born to run, disposat a «tornar encara que fos una petita part del favor» a tots aquests «herois del beat britànic» (Beatles, Rolling Stones, Animals, Kinks, Who…) que als anys 60 havien reinventat el rhythm and blues i el rock’n’roll i havien propiciat que tota una generació de joves nord-americans descobrissin i valoressin «una de les millors músiques mai creades». Bé, aquest era el pla.

Però a Londres Springsteen va descobrir el significat de la paraula hype, el bombo publicitari (la discogràfica havia empaperat la ciutat de cartells presentant-lo com «la pròxima gran sensació»), i això li va produir una crisi de confiança tan gran que li va arruïnar completament l’experiència d’actuar al Hammersmith Odeon (i, per si això fos poc, ni tan sols va aconseguir una hamburguesa amb formatge decent després del concert). Va trigar cinc anys a sentir-se preparat per tornar a travessar l’Atlàntic. Ho relata a Born to run, l’esplèndid llibre autobiogràfic que ara, més de quatre dècades després, ha vingut a presentar precisament a Londres, en un esdeveniment al qual han sigut convidats mitjans de comunicació de tot Europa.

La cosa té lloc en un dels auditoris de l’Institute of Contemporary Arts, vora Saint James' Park (Bruce ha recorregut una llarg camí des que actuava amb el seu grup d’institut a la pizzeria Cavatelli ) i consisteix en una xerrada amb el periodista, actor i doblador francès Antoine de Caunes, que al llarg de la conversa es revela més com un home de confiança del Boss que com un interrogador incisiu.

EDICIÓ EN AUDIOLLIBRE, JA

Però fins i tot sotmès a una bateria de preguntes tan amables com rutinàries (i fins i tot estant, com està, en inequívoc mode jet lag), Springsteen demostra ser un comunicador imbatible, un narrador d’històries de primera categoria. Assegut en una confortable butaca de cuir negre (a joc amb la seva caçadora), el rocker de Nova Jersey brilla amb especial intensitat quan es posa les ulleres de llegir i, micròfon en mà, recita amb veu commovedora alguns dels passatges més lírics d’aquestes memòries que demanen a crits una edició en audiollibre.

En un moment de la xerrada, Bruce tanca els ulls i evoca la seva primera trobada amb Bob Dylan, en l’època en què el flamant Nobel de literatura estava immers en la gira Rolling Thunder Revue (el novembre de 1975). «Em van invitar a conèixer-lo al backstage després d’un concert a New Haven [Connecticut], quan per a mi ja s’havia convertit amb la seva música en el germà que no vaig tenir, i des d’aleshores hem mantingut una bona relació».

Mou el cap quan De Caunes li pregunta què sent al veure que, arran del debat obert per la concessió del premi al bard de Duluth, n’hi ha que sostenen que l’escriptura de cançons no ha de ser considerada literatura. «¡Com a escriptor de cançons, hi dissenteixo!», diu entre rialles. I afegeix: «Bob Dylan és un poeta; al seu costat jo només sóc un artesà que treballa de valent. Com dic en el llibre, ell és un dels pares del meu país. Molt després que tots nosaltres siguem oblidats, l’obra de Bob seguirà ressonant alta i clara».

Qüestió tancada. Tota la veneració que Springsteen mostra al parlar de Dylan es converteix en menyspreu quan apareix en la conversa el nom de Donald Trump. És impossible, apunta, explicar als europeus per què un nombre gens menyspreable dels seus compatriotes se senten atrets per algú com el candidat republicà. «Ningú pot explicar-ho. És una cosa terrible que li està passant al país. Ell [Trump] està minant tota la tradició democràtica dels EUA».

«L’ESGOTAMENT ÉS EL MEU AMIC»

Una de les revelacions més sorprenents de Born to run és descobrir que l’heroi de Freehold, l’encarnació mateixa del somni americà, fa 30 anys que lluita contra la depressió. Springsteen parla en el llibre amb una franquesa inesperada sobre els seus períodes d’abatiment, les zones d’ombra que s’han anat apoderant de la seva ment i que s’han fet especialment pertinaços des que el músic, nascut el 1949, va superar la barrera dels 60 anys.

Notícies relacionades

Springsteen: una vida en 10 records

Bruce Springsteen fa memòria musical

Se li pregunta si aquests concerts maratonians pels quals s’ha fet justament cèlebre (proves de resistència física a les quals se segueix sotmetent tot i que, com canta a Thunder road, ja no serà tan jove mai més) són una manera de plantar cara a aquests problemes. «¿El rock’n’roll com a teràpia? És molt possible. L’esgotament és el meu amic. Quan vaig de gira estic tan cansat que no puc estar deprimit. Per estar deprimit necessites una certa quantitat d’energia. A més a més, actuar m’ajuda a mantenir a ratlla els dubtes improductius i la falta de confiança en mi mateix que arriben amb la depressió».

Arran d’altres episodis rellevants de la seva autobiografia, l’autor de My father’s house parla sobre la tortuosa relació que va mantenir amb el seu progenitor i com aquesta ha afectat el seu rol com a pare, s’emociona al comentar fins a quin punt la seva mare està orgullosa del llibre («¡en realitat se sent orgullosa de tot el que foto!»), repassa una altra vegada la llista dels seus escriptors favorits («Flannery O’Connor, James M. Cain, Jim Thompson, Philip Roth, John Cheever, Dostoievsky… i, bé, Moby Dick: no és tan difícil com diuen, encara que conté més informació sobre balenes de la que necessito») i riu quan un periodista li planteja si escriure Born to run l’ha ajudat a descobrir alguna cosa de si mateix que ignorava: «¿Després de 30 anys de psicoanàlisi? ¡Déu meu, no!».