NOVETAT EDITORIAL

Springsteen: una vida en 10 records

El músic de Nova Jersey publica el seu primer llibre de memòries, 'Born to run', en què revela interioritats artístiques i aspectes íntims de la seva vida

jgarcia33889542 barcelona  14 05 2016 concierto    the river tour    de bruc160922202702

jgarcia33889542 barcelona 14 05 2016 concierto the river tour de bruc160922202702 / FERRAN SENDRA

5
Es llegeix en minuts
JORDI BIANCIOTTO / BARCELONA

La història de Bruce Springsteen ha sigut explicada moltes vegades, encara que essencialment a través d’aproximacions per compte aliè. Però l’autor de 'Born to run' considera que ha arribat el moment que les veus que interpreten la seva vida se silenciïn i sigui ell qui prengui la paraula. 

Ho fa en el seu primer llibre de memòries, 'Born to run', en què recorre tota la seva vida en un volum cabalós (publicat en castellà per Random House, traducció del crític musical Ignacio Julià, i en català per Malpaso, a càrrec de Miquel Izquierdo), que surt a tot el món dimarts que ve, 27 de setembre. Un relat apassionant, que no evita la cruesa, revela interioritats i exhibeix brots d’humor. Ho repassem a través de deu claus.

LES ARRELS: L’ESTIGMA PATERN

El llibre s’obre pas amb escenes poc triomfals: un Bruce de 10 anys que, acompanyant el seu avi, busca aparells de ràdio tirats en un abocador per arreglar-los i vendre’ls als treballadors temporers que pugen a Nova Jersey cada estiu. Recreació d’un ambient familiar deprimit i inestable, amb la figura oscil·lant i alcohòlica del seu pare. «M’estimava, però no em suportava», assegura. El recorda bevent-se packs de cervesa a la cuina a les fosques i buscant el seu afecte amb poca traça. En aquest punt situa una font d’inseguretat que l’acompanyarà tota la seva vida. 


LA PARAULA REVELADA: ELVIS I ELS BEATLES

La manera com recrea el debut d’Elvis Presley a l’'Ed Sullivan show' és apoteòsic: un Bruce de tot just set anys, descol·locat davant d’aquell «Dionisio de jukebox de dissabte nit», que no era un activista sinó un showman que va transformar Amèrica. Després, els Beatles, que el van impulsar a deixar-se créixer els cabells, acció incompresa pel seu pare: «Bruce, ¿ets marica?», li va etzibar quan va observar els seus indicis de melena. Abunden els homenatges a les fonts: de Dylan a James Brown, Curtis Mayfield o Van Morrison, que amb el seu Astral weeks li va ensenyar «a confiar en la bellesa i a creure en la divinitat».     


LA INDÚSTRIA: EL NO D'ATLANTIC

Revelació: abans de fitxar per CBS, Springsteen havia sigut rebutjat per Atlantic Records després d’haver-se presentat a una audició. Mike Appel, el seu primer mànager, apareix com un seductor capaç de fer-li firmar contractes amb condicions insensates. Ho va començar a sospitar quan va insistir que firmés una assegurança de vida que, si moria, li reportaria un milió de dòlars. «Els teus pobres pares rebran un munt de pasta», li va vendre. Semblava raonable. «¡Només havia de morir-me!», riu Bruce. El còmplice definitiu el va trobar en Jon Landau, que un dia va veure el futur del rock’n’roll en «una de les més grans i salvadores ressenyes mai publicades». Paio culte, capaç de donar un tractament cerebral a la passió pel rock.  En ell va veure, admet, algú que podia reemplaçar la figura paterna.


LA COLLA: SENSE DEMOCRÀCIA 

Springsteen no volia ser un solista ni el membre d’una banda. «La democràcia en un grup sol convertir-se en una bomba de rellotgeria», opina. Del seu E Street Band en destaca que no són «figures excessivament envoltades en mística o misteri», sinó més aviat «com la banda del bar del teu barri augmentada a escala de gran èxit». Dedica generosos paràgrafs a cada membre, i Clarence Clemons mereix un capítol sencer. Un autèntic saxofonista de rock’n’roll, no de jazz reciclat, còmplice de dinàmiques escèniques i símbol de l’amistat per sobre de condicionants racials que, destaca Springsteen, als 70 estaven encara molt vius en la societat nord-americana.


EL COP: NASCUT PER CÓRRER

La cançó 'Born to run' marca «la línia divisòria» entre els seus «nocions adolescents d’amor i llibertat» i els matisos que estaven per venir. Més enllà de la seva èpica romàntica, la cançó és, diu, el reflex d’una Amèrica que ja no era «el lloc innocent que semblava als 50». Havien sigut assassinats Kennedy, Luther King, Malcolm X... «La por estava en l’aire». I els grans temes impregnen la seva obra: la identitat, la llar, la responsabilitat, els Estats Units.


L'AMBICIÓ: UN ROCK ADULT

Va descobrir tard Hank Williams, a finals dels anys 70, i va veure en la seva lírica country una inspiració per dotar la seva expressió rockera d’un calat adult. «Aspirava que les meves noves cançons seguissin ressonant al fer-me gran», afirma. Veu 'Darkness on the edge of town' com «la màxima destil·lació» del significat de la seva música. L’austeritat extrema de Nebraska té el seu origen en les «teranyines» del seu passat i la seva infància.  


LA MALA INTERPRETACIÓ: ‘BORN IN THE USA’

La cançó que va donar títol al seu disc més comercial segueix sent «una de les més malinterpretades» de la seva carrera, i ho atribueix a la dificultat de saber entendre el fons d’aquella «veu patriòtica 'crítica' juntament amb l’orgull del lloc d’origen». Al·lusions a Reagan, que «cínicament» va agrair un suposat «missatge d’esperança» de la peça. Les versions acústiques, crues, que oferiria en el futur van tenir com a objecte reparar els danys. En qualsevol cas, el disc «va esclatar com una bomba atòmica» i no es veu capaç d’assenyalar les causes de l’èxit: en aquests casos, diu Springsteen, «sempre hi ha cert misteri». Però, als 34 anys, va optar per disfrutar del moment.    


LA INDIGNACIÓ: SINTONIA EUROPEA

En el tram final del llibre alça la veu un Bruce indignat, «furiós pel que havien fet algunes empreses financeres de Wall Street» i per l’agressió a les classes mitjanes. El germen del seu poderós Wrecking ball, «tret rabiós contra una injustícia que encara continua», diu. Un disc molt més ben rebut a Europa que al seu país. «Vaig arribar a la conclusió que, als EUA, havia disminuït el poder de la música rock com a vehicle per a aquelles idees», diu amb amargura.

LA CÒMPLICE: SENYORA SPRINGSTEEN

Patti Scialfa, corista de la E Street Band  convertida en la seva dona, protagonitza un capítol, 'Revolució pèl-roja', ric en sucres. «Bellesa flamejant, reina del meu cor». Noia independent de Nova York convertida en 'airbag' d’una convulsa estrella del rock, de qui destaca la seva discreció al gestionar la imatge publica.    


Notícies relacionades

ELS FANTASMES: DIES DE DEPRESSIÓ

Les seves crisis a principis dels 80 ja eren conegudes. No les que el van sacsejar al complir els 60 i dos anys després. «Em va durar un any i mig i em va deixar destrossat», confessa. Al final del llibre, un altre episodi, producte de la baixada anímica després de la gira 'High hopes', mitigat amb fàrmacs, el Klonopin. Bruce, obert en públic en aquestes pàgines últimes. «No ho he explicat tot sobre mi mateix», adverteix. Però ha intentat, diu, ser fidel a la promesa d’un llibre de memòries: «mostrar-li la seva ment al lector». 

A Barcelona, entre  "policies amb metralletes"

Barcelona reapareix amb motiu de la gira de l’any 1999. «Vam ser rebuts amb una histèria cega que ens faria tornar diverses vegades a aquella preciosa ciutat durant la dècada següent», recorda Springsteen.