07 d’abr 2020

Anar al contingut

LA GRAN CITA DEL CINE FANTÀSTIC DE CATALUNYA

Àlex Monner: "Ser actor és explorar-te sense por, descobrir el pitjor de tu"

El jove actor català enlluerna a 'La propera pell', d'Isaki Lacuesta i Isa Campos, gran barreja de drama i 'thriller' forestal projectada aquest diumenge fora de concurs en Sitges

Julián García

Àlex Monner: "Ser actor és explorar-te sense por, descobrir el pitjor de tu"

ROBERT RAMOS

Àlex Monner (Barcelona, 1995) trenca amarratges amb la seva condició d’ídol teen a La propera pell, d’Isaki Lacuesta i Isa Campos, projectada ahir a Sitges fora de concurs. L’actor català desencadena un huracà amb la seva ferotge interpretació d’un jove que, després de vuit anys desaparegut, torna a casa i es retroba amb la seva mare (Emma Suárez) i el seu oncle (Sergi López). Però, ¿realment el noi és qui diu ser? Un fascinant híbrid de drama familiar i thriller forestal que arribarà als cines el dia 21 en què Monner, un paio desimbolt i amb ganes de menjar-se el món, com correspon a la seva edat, salta a les Grans Lligues.

–Les magnífiques crítiques que ha rebut La propera pell es fan extensives al seu treball. ¿Què significa per a vostè això després d’haver tingut com a companys Emma Suárez i Sergi López?
–És un gran elogi. El millor possible. És gent que en sap molt. Aprens alguna cosa cada dia al seu costat. Estar amb ells ha sigut com una classe mestra sense haver de pagar. I estic molt content de la rebuda que ha tingut la pel·lícula. El rodatge va ser dur, amb un clima complicat. ¡Més que pla de rodatge teníem pla de meteorologia!

–Fa la impressió d’haver-ho donat tot en la seva interpretació de Leo-Gabriel, d’haver-se buidat.
–Jo ho intento fer en cada paper, però és cert que aquí feia falta treballar de valent, arribar al fons, fer molt bé els deures; llegir-se el guió moltes vegades, intentar conèixer bé el personatge.

–Un personatge molt complex per a una pel·lícula molt complexa sobre la pèrdua de la identitat.
–Sí. És una espècie de big fish que infla històries, que no saps ben bé si manipula, menteix o és sincer. Isa (Campos) i Isaki (Lacuesta) em van donar tres consignes per acostar-me al personatge: fragilitat, seducció i manipulació. Així, amb aquestes tres constants, és com Leo-Gabriel ha anat trampejant amb la vida i ha sobreviscut fins a arribar al poble i retrobar-se amb la que és, o no, la seva mare.

–Una de les coses més imponents de La propera pell, a part del paisatge d’alta muntanya, és la seva capacitat per barrejar drama i intriga rural.
–Combinen molt bé les dues coses, és veritat. El clima, el fred, la neu, acompanya molt bé el tipus de situacions que viuen els personatges. Ahir un tio em va dir que la pel·lícula era molt física. Jo mai ho hauria pensat. Però sí, té raó, els personatges tenen una relació molt de poble. A la ciutat la gent és més verbal, busca més explicar-se a través de la conversa, i aquí hi ha energies molt fortes xocant a nivell físic. Aquesta gent no està acostumada a explicar-se, ho porta tot per dins.

–¿Quant hi ha d’Àlex Monner en el seu personatge?
–No l’hi podria dir amb claredat. Quan faig el meu treball desconnecto molt de mi mateix. Si el faig bé és perquè sóc explosiu i sé estar en el moment. Els matisos del personatge al final són inputs que reps del director. Però l’essència, allò visceral, ets tu, ho busques en tu. Al final, el meu treball, ser actor, és explorar-te, no tenir por, trobar el pitjor de tu, descobrir-te sent un manipulador o un fill de puta que no ho seràs mai perquè com a persona és una cosa que no vols.

–El 2010 va venir a Sitges a presentar Herois. ¿Què queda avui en vostè d’aquell joveníssim Àlex?
–No ho sé... És clar que he canviat. Però no sé com explicar-ho, en aquests sis anys la vida m’ha canviat menys del que em va canviar el 2009 respecte a abans. Herois, conèixer Pau Freixas, i trobar la veritat amb ell i amb la penya que després vam fer Polseres vermelles em va canviar la vida.

–¿Durant l’etapa de Polseres vermelles va témer morir d’èxit?
–En alguns moments ho vaig pensar, però al final em vaig adonar que si vols ser actor has de pagar el preu de la fama. He anat aprenent a assimilar-ho.

–Ha estat nou mesos vivint a Nova York.
–Sí, he estudiat direcció. Aviat rodaré el meu primer curt. Em motiva molt ser director, perquè hi ha una part d’implicació creativa que no tens quan actues. Quan dirigeixes, tot és molt més potent: és el teu univers. Encara que serà un procés més lent, llarg, sofert... Però és el que em ve de gust.