Paul Verhoeven: "No canviaré mai un guió per no provocar"

Paul Verhoeven (Amsterdam, 1938) s’ha passat deu anys sense fer cap pel·lícula, i no exactament per voluntat pròpia. Però l’absència no ha mitigat la seva tendència natural a la incorrecció política. En la seva magnífica nova pel·lícula, Elle, l’home que ens va donar Instint bàsic (1992) i Showgirls (1995) recorre a una intriga morbosa i un humor negríssim per oferir un dels exàmens més intrèpids i estimulants que es recorden sobre la qüestió dels abusos sexuals.

–Diuen els rumors que corren que la idea de fer aquesta pel·lícula el va fer posar malalt. ¿Tanta por li feia tornar a rodar?

–No era por de rodar, sinó por de rodar en francès. Sàpiga que la meva manera de defensar-me en aquest idioma és francament matussera. El cas és que durant quatre mesos vaig tenir uns mals de cap terribles. Vaig anar al metge, que fins i tot em va fer una ressonància magnètica per veure si allà dins hi havia un tumor. No hi havia res. Em va fer prendre aspirines, i el dolor va continuar. Ara bé, en el moment en què vaig començar a estar convençut que seria capaç de parlar en francès amb tothom durant el rodatge d’Elle, el mal de cap va desaparèixer del tot.

–I la controvèrsia que la pel·lícula podria crear, ¿no l’intimidava?

–No, miri, jo ja estic molt acostumat a generar controvèrsia. Fins i tot uns quants mesos abans que Elle es presentés al festival de Cannes, la gent m’advertia: «Prepara’t, perquè et destrossaran». Però continuo esperant que l’escàndol arribi, i no arriba. Al contrari, tothom m’alaba, i això és una cosa que més aviat em fa sospitar. Suposo que hauré de fer alguna cosa perquè la gent em torni a odiar.

–¿Li agrada ser polèmic?

–Oh, no, en absolut, cregui’m. El rebuig que Showgirls va provocar va fer que la meva vida fos molt miserable, i des d’aleshores fer pel·lícules ha sigut cada vegada més difícil per a mi. I després de l’estrena de Starship Troopers em van dir de tot. Un columnista em va arribar a acusar de ser un neonazi. No, no m’agrada provocar; no sóc un provocador. Ara bé, no canviaré mai un guió per no provocar.

–Però el guió d’Elle 

–Però per un altre motiu. Inicialment la història estava ambientada als Estats Units, però la vaig haver de reubicar a França perquè a Amèrica ningú em va donar suport. Hollywood viu el moment més conservador de la seva història. Els estudis han abandonat el risc i la qualitat. Tot el que produeixen és higiènic i asèptic. Avui dia, fer una pel·lícula com Instint bàsic seria impossible. Fins a cinc actrius de primera fila van rebutjar el paper protagonista d’Elle, perquè la seva reacció després de ser violada els semblava immoral. No diré quines són, és clar.

–¿Què creu que els semblava immoral a aquestes actrius?

–La gent va etiquetar la meva pel·lícula com una comèdia sobre abusos sexuals, i no és això. Quina idiotesa. No hi ha res de còmic en el meu retrat de la violació, al contrari: és brutal i terrible. Però en aquest món hi ha persones que pateixen abusos a tota hora, i aquestes persones també van a festes i a restaurants, i fan l’amor, i viuen. Elle parla d’una violació, sí, però també de com viu la gent. I no pretén pontificar sobre com ha d’actuar qualsevol dona que sigui violada, sinó només únicament retratar-ne una que es nega a ser una simple víctima.

–Molta gent descriu Elle 

–No és la primera vegada que em passa. I en tot cas ho entenc. Suposo que hauria d’haver fet més pel·lícules, que després d’El llibre negre (2006) no hauria d’haver sigut tan crític amb els projectes que m’oferien. El problema és que tot el que m’arribava eren projectes de ciència-ficció, i jo hauria estat disposat a dirigir qualsevol altra cosa sempre que fos interessant. M’hauria encantat rodar una comèdia romàntica. Però els projectes que em van oferir no eren bons, i jo no vaig tenir energia per canviar-los.

–Dues de les pel·lícules que va rodar als Estats Units, Robocop i Desafiament total, han sigut objecte dels respectius Robocop Desafiament total, remakes

–No ho aconseguiran. Les meves pel·lícules viuran molt més que aquests remakes, que són dolentíssims. De fet, gràcies a aquests remakes es van vendre més devedés dels meus originals. No crec que em vulguin esborrar del mapa, seria molt arrogant pensar una cosa com aquesta. També han refet Ben-Hur i no crec que vulguin esborrar William Wyler. Simplement ho fan pels diners. És únicament una qüestió d’estúpid capitalisme i de falta d’idees.

–¿Per què creu que Showgirls 

–Jo crec que es va entendre malament. I es va crear un corrent d’opinió tan negatiu contra la pel·lícula que gairebé ningú no la va veure. O potser no els va agradar que un holandès s’atrevís a dir als americans quatre veritats. Perquè Showgirls en el fons és una metàfora d’Amèrica, i de la cultura de l’avarícia que hi impera. Però el temps m’ha donat la raó: gràcies a la venda de devedés la pel·lícula va guanyar 100 milions de dòlars.

Notícies relacionades

«Les dones estem més ben equipades per interpretar»

Amb el peu esquerre

–¿L’hi té jurada a Hollywood?

–No guardo rancor. Però tampoc tinc cap pressa per reconciliar-m’hi. No m’interessa tornar a Hollywood per rodar exactament el mateix que han estat rodant durant els últims deu anys. Cada vegada que m’arriba un d’aquests guions he de deixar de llegir al cap de 20 pàgines. Tot és molt dolent.