Bertrand Tavernier: "Els polítics d'ara són nans que només tuitegen"

Mestre del cine europeu i realitzador amb mirada crítica sobre tot el que l’envolta, Bertrand Tavernier (Lió, 1941) agafa l’espectador de la mà i el convida a realitzar un apassionant viatge pels films que l’han marcat i que porten la firma dels imprescindibles del cine francès: Renoir, Vigo, Malle, Truffaut... Presentada al festival de Sant Sebastià, 'Las películas de mi vida' és el nostàlgic retrat d’una època en què anar al cine era una cosa sagrada.

–La primera vegada que va entrar en una sala de cine era un nen. I compara aquesta sensació amb l’alegria amb què va viure el final de la segona guerra mundial.

–No és una comparació atrevida. El cine per a mi també va ser un alliberament, una escola. Em va obrir els ulls a mons i cultures molt diferents. A les pel·lícules que em van marcar hi trobava el mateix sentiment de llibertat que vaig tenir quan Lió va ser alliberada.

–¿Què hauria fet vostè sense el cine?

–No ho sé. Em va salvar de la meva mala salut i em va permetre somiar i imaginar. Gràcies a ell vaig suportar el dolor que sentia de jove. Si no hagués existit, no m’atreveixo ni a imaginar què hagués fet amb la meva vida. Potser res.

–Al film confessa que va ser un nen malnodrit i amb seqüeles físiques.

–Sí. Tinc un problema en un ull. El cine va ser la manera de superar les meves enormes carències. És un art visual que vaig començar tenint una visió discapacitada. He rodat pel·lícules molt físiques, amb grans decorats, a l’Àfrica. També al cim d’una muntanya. I quan era petit no podia ni córrer. M’ofegava i patia vertígens. Sí, el cine em va transformar.

–¿És nostàlgic del passat?

–L’evolució forma part de les coses. Els cineclubs han desaparegut, però els cines d’art i assaig segueixen existint a França. Gràcies a l’acció dels directors francesos podem combatre per protegir la creació en una Europa que, de moment, dóna prioritat a l’evasió fiscal que permet als grans grups americans no pagar impostos. Aquest és el pitjor cop que pots donar a la cinefília, aquest pillatge organitzat de gegants com Google i Amazon, que practiquen el dumping [deslocalització] fiscal.

Notícies relacionades

Sant Sebastià obre el teló

Tèbia inauguració de Sant Sebastià

–¿Confia que Europa faci res?

–No. Per desgràcia no hi ha cap cap d’Estat amb un discurs fort sobre Europa, com podien tenir Helmut Kohl o François Mitterand. Ara tenim nans polítics incapaços de parlar. Només tuitegen.