La Barcelona de les pistoles

Dos novel·listes, el malagueny Antonio Soler i l’hispanomexicà Paco Ignacio Taibo II, han escollit la forma de la narrativa de no-ficció per relatar pràcticament el mateix període històric: Antonio Soler, la biografia de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, el líder sindicalista assassinat l’any 1923; Taibo, una visió col·lectiva de l’anarcosindicalisme barceloní des de l’any 1917 fins al 1923. Els seus enfocaments davant d’aquesta època convulsa no són completament coincidents. Mentre que Soler posa el focus en el Noi del Sucre i la seva aposta per la no-violència, Taibo reconstrueix el moviment a partir de 100 capítols breus, prefereix assenyalar amb el dit els ressorts de l’Estat i la burgesia local i aposta sense complexos per l’«èpica proletària».

Apóstoles y asesinos. Vida, fulgor i muerte del Noi del Sucre (Galaxia Gutenberg) és el títol del llibre d’Antonio Soler, premi Herralde el 1996 i premi Nadal el 2004. Novel·la, però de no-ficció. «Hi ha un marc del qual no volia sortir, el de no inventar res essencial. Totes les situacions que recullo van tenir lloc, encara que per descomptat els diàlegs els he hagut de crear», precisa.

300 MEMÒRIES / Al seu torn, Taibo ha rematat un treball de 30 anys a Que sean fuego las estrellas. Barcelona 1917-1923 (Crítica), que ha passat per «expurgar fins a 300 memòries a la recerca de l’anècdota significativa: la reflexió de Marianet quan descobreix el sindicat després d’haver sigut peó, cambrer, captaire; la història del dirigent dels vidriers, de com es va alfabetitzar; la història de Durruti, d’on ve... fins a deixar-lo en un centenar de petites històries que em permeten combinar la multitud i les cares dins la multitud».

Davant d’aquest panorama col·lectiu, ¿per què Soler va escollir precisament Salvador Seguí? «Em va semblar que era un personatge atractiu i polièdric, des de la seva pròpia personalitat, vital, hedonista», respon. Paco Ignacio Taibo II ha preferit centrar-se en tot un període. «El que m’interessava a mi –afegeix– era la construcció del moviment anarcosindicalista, la gran èpica d’aquells anys i tot el fenomen de construcció, destrucció a base de massacres, presó, deportacions i assassinats i, fins a tres vegades, de reconstrucció. L’èpica proletària és una de les obsessions que he mantingut al llarg de tota la meva vida. M’interessava veure la profunditat de la dinàmica d’un moviment de masses amb una articulació enorme i una sèrie de valors molt particulars, l’assemblearisme, els mecanismes de cotització, la influència del diari, dels ateneus i de les escoles racionalistes, el fenomen de l’educació des de baix...».

FUTUR HIPOTÈTIC / La pregunta que es planteja a partir de la biografia del Noi del Sucre és com haurien evolucionat ell i el moviment anarcosindicalista si no hagués sigut assassinat. ¿Els pistolers de la FAI haurien acabatdominant els carrers el juliol del 1936, per exemple? «Ja s’havia convertit en una figura incòmoda per a la CNT –respon Soler–. Potser amb el temps hauria fet el que va fer Pestaña, un partit sindicalista que hagués tingut un paper de frontissa. Tenien molt clar que la violència no conduïa enlloc, que era una coartada que es donava a la burgesia i a la policia perquè els perseguissin, i el més lògic és que s’hagués inclinat cada vegada més cap al pacte i la convivència que cap a la recerca de la derrota de la burgesia».

Té un pes important en la novel·la de Soler el tràgic triangle format pel Noi del Sucre i els advocats sindicalistes Francesc Layret i Lluís Companys. Els dos primers, assassinats per pistolers, i el tercer, per un escamot d’execució. «Layret és un personatge poc conegut i amb força personal, política i literària; afectat per la pòlio des de petit, la seva determinació el converteix en un personatge literari molt atractiu», apunta Soler. «Companys i Layret impulsen l’afiliació a la Tercera Internacional; Layret no és només l’advocat heroic de sindicalistes disposat a jugar-se la vida, és l’impulsor del primer projecte de Front Popular que hi ha a Espanya», matisa Taibo.

VIOLÈNCIA I IDEALS / Pel que fa al títol del llibre de Soler, aquests apòstols i assassins, assenyala la doble naturalesa del moviment anarcosindicalista. «Hi ha persones que tenen unes aspiracions absolutament netes, amb ideals purs, i amb aquestes persones conviuen autèntics mercenaris. I al mig, moltes gammes de grisos, gent que creia que la violència era l’únic mitjà per millorar les condicions populars, o els que justificaven l’atracament a bancs per finançar la lluita obrera».

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

Una doble condició en la qual hi ha la llavor de la violència del 1936. Apreciació de la qual discrepa l’autor hispanomexicà. Definir aquells anys com els anys del pistolerisme, diu Taibo, és reduccionista: «Ve a dir que els anarquistes disparen i l’Estat es defensa; el llibre demostra que l’Estat dispara i els grups es defensen». Considera també que la imatge de les dues ànimes, l’idealisme i el terrorisme, és «molt maniquea i esquemàtica; Ródenas, l’home que mata el policia Manuel Bravo Portillo, és un sindicalista de tota la vida que ha estat a la presó tres vegades, que ha sigut acusat falsament i que de sobte assumeix que ja n’hi ha prou».

Segons la seva opinió, s’ha de qüestionar «la idea que anarquisme és igual a acció directa armada i violència, quan l’acció directa era un terme de l’època que significava lluita sense mediació governamental». Segons Taibo, la roda de l’acció i reacció «comença a girar en els atemptats del 1917, que són d’una estranya foscor; 39 persones detingudes per Bravo Portillo, de les quals 36 són òbviament innocents. I allà el que trobes és com Bravo castiga els industrials catalans que estaven vinculats a l’armamentisme francès, per instruccions de l’ambaixada alemanya i fent servir bàsicament la seva xarxa de col·laboradors».