La musa de Casas s'apodera de Món Sant Benet

Poc se’n sap de la vida de Júlia Peraire (1888-1941) i sí molt de la seva imatge. No en va, va ser la dona que més vegades va retratar Ramon Casas (1866-1932), però també va ser, en vida del modernista, una nota a peu de pàgina per als seus seguidors i estudiosos. ¿El motiu? Tot i que Casas es va casar amb ella, no va ser fins molts anys després de viure com a amants. Però escàndol de convivència sense papers al marge, la gran diferència d’edat entre la parella i, sobretot, els orígens humils d’ella tampoc van ajudar a la seva acceptació. Totes eren situacions poc compatibles amb els postulats de la burgesia de llavors, de la qual Casas formava part amb totes les de la llei: amb llotja al Liceu i principal al passeig de Gràcia. Es podia ser bohemi però no tenir com a amant una venedora ambulant. Detalls que van tenir molt a veure amb el menyspreu i l’oblit d’una de les figures que més van influir, sinó la que més, en l’artista.

«Sense la Júlia, Casas no hauria sigut el mateix Casas», afirma Montse Duocastella, coordinadora de Serveis Culturals de Món Sant Benet. Això explica l’homenatge que el centre del Bages brinda a la musa, amant i esposa del pintor dins de l’Any Casas, l’efemèride que celebra el 150è aniversari del naixement del modernista. Cosa que no deixa de tenir la seva gràcia, ja que Júlia Peraire no va trepitjar el lloc fins a la mort de la mare del pintor, Elisa Carbó, ja que és sabut que la progenitora de l’artista li professava una gran antipatia. Tampoc la volien els amics de Casas, encara que en el seu cas possiblement més per estar gelosos que escandalitzats: «Casas anava per aquí amb la Júlia. No els he vist. En primer lloc, perquè no vaig pels bulevards, i en segon lloc, perquè la trobada amb aquesta companya tampoc em seria interessant», va escriure des de París Joaquim Folch i Torres a Miquel Utrillo el 1913.

 

UN ESPAI AMB MOLTES VIDES

Ara, la Júlia regna a Món Sant Benet. Ho fa amb 'La mirada de Júlia', les visites nocturnes organitzades pel centre, fins al 9 de setembre, per explorar la influèn­cia que la musa va exercir sobre l’artista i les seves estades estiuenques al lloc. Perquè el monestir benedictí ha viscut moltes vides des de la seva fundació, al segle X, i una d’aquestes és la que té la família Casas com a protagonista. La mare del pintor era accionista de la fàbrica tèxtil aixecada al costat del cenobi, de manera que els estius del modernista van transcórrer primer a la Torre de l’Amo, la casa senyo­rial del complex, i  després al mateix monestir quan la matriarca el va comprar, el 1907, després dels 72 anys d’abandonament que van seguir l’anomenada desamortització de Mendizábal. I així va ser fins a la mort de Casas. 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Començar la visita és veure un dibuix de les vistes del lloc realitzat pel pintor quan només tenia 15 anys; i continuar-la és saber com artista i musa es van conèixer, com van viure, com va pintar un i va posar l’altra, i com va ser la incomprensió social que van patir. Ho expliquen ells mateixos (Pere Arquillué presta la seva veu a Casas) a partir d’audiovisuals dramatitzats basats en la realitat que es projecten en diversos punts del recorregut: una nau de la fàbrica, la torre, el monestir i el claustre, un acollidor espai romànic que té la peculiaritat d’aixoplugar un salvatge jardí romàntic. I entre confessió i confessió, la projecció de totes les Júlies que el modernista va retratar: vestida de flamenca, de xula, de senyora, de monja… i ja al final tal com era, sense disfresses. «La Júlia és un recurs per acostar la figura del pintor», el verdader protagonista de l’efemèride, sosté Duocastella. 

'La mirada de Júlia' no és la primera de les activitats de l’Any Casas centrada en la musa del pintor, el Cercle del Liceu li va dedicar una gran exposició, Júlia el desig, del maig al juliol, que recollia els principals retrats que el modernista li va realitzar, 'La sargantain', considerat el millor, inclòs; ni és l’única manera d’acostar-se a Món Sant Benet i Casas. El monestir ofereix durant tot l’any la possibilitat d’endinsar-se en el modernisme que hi va portar el pintor recorrent les estances que la família va reconstruir, amb l’ajuda de Josep Puig i Cadafalch, i que es mantenen amb els mateixos mobles i col·leccions (ferro forjat, ceràmica, vidre, ventalls) que abans. I un detall en què cal fixar-se: el retaule barroc no és a l’església, sinó repartit per tot el recinte en forma de capçals de llit, marcs de miralls i tiradors de consoles. Coses del modernisme.