Richard Ashcroft, en versió 'hardcore'

Després de les estridències, els alts i baixos i els arranjaments orquestrals una mica passats de rosca del seu últim disc, These people, queden les cançons. Va ser providencial que Richard Ashcroft es presentés sol, amb veu i guitarra, divendres a Cap Roig, deixant així enrere el soroll i les pretensions i mostrant-se com un consistent cantautor.

Nit de trobadors pop embolicats en fibres acústiques, que va obrir el manxec Jacobo Serra en un format que denota la seva inquietud per explorar altres sonoritats, amb percussions i lap steel. Amb una guitarra acústica que tocava molt amunt, lligant-la curt, com si volgués sentir molt de prop les suaus combinacions melòdiques de There’s a sign i What I was told. Cançons amb un tènue encantament però que no es donen importància, com a Never gone, fent fàcil el que no ho és tant, natural el que no és corrent.

Després Ashcroft va sortir lluint un aspecte allunyat de l’estrella pop d’altres temps. Molt prim, amb els cabells curts, una imatge fràgil que va imprimir un plus de nerviós dramatisme a un repertori que va començar a caminar amb Sonnet, de The Verve, i que va combinar material de totes les èpoques, o gairebé: cap cita del seu criticat disc anterior, United nations of sound (2010). I només tres de These people.

CURA D’HUMILITAT

El problema d’aquest disc és que els arranjaments són més grans que les cançons. Per això el recital a Cap Roig, combinant el més àlgida del seu repertori, va resultar refrescant i va sonar com una cura d’humilitat, un nu expiatori. Nit per reconèixer el sentiment d’A song for lovers i el suggerent llanguiment de Space and time, una altra cita de The Verve, i per donar autoritat a l’Ashcroft trobador, de veu carnosa i furiós acompanyamentde guitarra, amb més acords que filigranes.

Notícies relacionades

Collboni elogia el Cruïlla com "el festival més amable" en el 15è aniversari

Rubens i el barroc flamenc sedueixen al CaixaForum BCN

Quan, a la notable These days, va dir que es tornava a sentir «com un número», es va alçar un Ashcroft que, encara que s’allunyi de les llistes d’èxits i la seva inspiració es mostri inestable, desprèn convicció al defensar el seu cançoner. I un cert halo de supervivència, d’haver treballat dur per arribar fins aquí, encara que el preu pagat hagi sigut quedar-se amb la pell i l’os. 

Vigoroses C’mon people i Check the meaning, i els fetitxes de The Verve, The drugs do’t work i Bittersweet symphony. Aquesta, més agra que dolça, la va cantar forçant la veu, convertint la fita pop en memòria esquinçada fent l’ullet a Little red Corvette, de Prince. Una hora i 25 minuts sense bisos, esgotades les reserves d’energia i deixant un rastre d’expressiu art hiperrealista.