Anar al contingut

Harry Potter: màgia en escena

Aquest dissabte s'estrena a Londres l'obra de teatre protagonitzada pels personatges de J. K. Rowling

En les funcions prèvies, els seguidors han rigut, han participat i s'han emocionat durant sis hores

Enrique de Hériz

  / MANUEL HARLA

 
Harry Potter: màgia en escena
Harry Potter: màgia en escena
Harry Potter: màgia en escena
Harry Potter: màgia en escena
Harry Potter: màgia en escena
Harry Potter: màgia en escena
Harry Potter: màgia en escena
Harry Potter: màgia en escena
Harry Potter: màgia en escena

/

La setena i, fins ara, última entrega de la sèrie de Harry Potter acabava amb la frase: «No hi havia res de què preocupar-se». L’escena tenia lloc a la mítica andana nou i tres quarts, d’on surt misteriosament el tren que porta a Hogwarts, l’escola de màgia. Però Harry no agafarà aquest tren. Només hi ha anat per acompanyar el seu fill Albus Severus, que viatja a Hogwarts per primera vegada, amb els nervis propis de qualsevol xaval que s’estrena en la disciplina escolar. L’ambient sembla feliç i el narrador ens anuncia que ja fa 19 anys que a Harry no li fa mal la cicatriu del front, aquella marca que li va deixar la primera topada amb Voldemort.

Amb aquesta mateixa escena s’obrirà el teló aquesta nit per a la primera representació oficial de 'Harry Potter and the cursed child' al Palace Theater del West End de Londres. Si entre el públic hi ha algú que no sigui un estricte fan de la sèrie (cosa difícil: els potterians es van afanyar a comprar entrades per omplir el teatre com a mínim els pròxims dos anys), hi ha la possibilitat que esperi aquest inici arrufant el nas. «¿Harry Potter en teatre? ¿I diuen que és el vuitè llibre, però no és una novel·la?» Seria una suspicàcia legítima, però poc duradora. La solvència amb què arrenca l’obra acaba de seguida amb  qualsevol desconfiança.

Surt a l'escenari Harry amb 40 anys, i tot el públic es creu que és Harry

El càsting és magnífic i no sols per la qualitat de les interpretacions, que en una estrena d’aquestes dimensions gairebé es dóna per feta, sinó per la seva versemblança: Harry trepitja l’escenari amb 40 anys i tot el públic es creu que és Harry. Passa el mateix amb tots els principals. També el ritme contribueix a desarmar qualsevol desconfiança prèvia. Estem parlant d’una obra dividida en dues parts de tres hores cadascuna: els assistents hauran comprat entrades per a dues representacions que podran veure en doble sessió d’un mateix dia, o en dies alterns. Són sis hores de teatre pur, centenars de successos narrats per mitjà de la paraula a partir d’una paradoxa fascinant: el text avança la història amb una arquitectura complexa, sofisticada, amb tantes anades i tornades com calgui; i no obstant, el ritme és brutal, una batgec continu que impedeix la mínima badada.

UNA AUTORIA RECONEIXIBLE

A mesura que avança la funció es va agegantant la figura de J. K. Rowling perquè la seva autoria és clarament reconeixible: els temes són marca de la casa, amb els conflictes de la infància i l’adolescència portats en un lluminós primer pla. El públic (que hi participa activament i riu, exclama i s’emociona) voldria poder intervenir-hi, protegir aquells fills en la seva aventura, tot i que, com a la vida real, sap que només triomfaran si s’apoderen del seu destí. El sentit de l’humor és clarament britànic, en la seva variant Rowling: són presents sempre els recursos propis de l’obra, els comentaris encreuats, els noms hilarants.

L'autoria de l'escriptora és clarament reconeixible: els temes són marca de la casa i el sentit de l'humor, clarament Rowling

En l’entreacte es reparteix entre el públic unes xapes amb la llegenda 'Keep the secrets', buscant una complicitat anti espòilers que els fans de Rowling han respectat en entregues anteriors. En aquest cas, el factor sorpresa té una importància absoluta per mantenir el públic assegut. En funció d’aquesta complicitat (deguda no tant a Rowling, com al seu públic), no rebentarem aquí l’argument de l’obra, però sí que avançarem algunes dades: els autèntics protagonistes són Albus i Scorpius (fills, respectivament, de Harry Potter i de Draco Malfoy), l’argument es desenvolupa al voltant de la possibilitat que els actes nascuts de les millors intencions tinguin les més terribles conseqüències i s’endinsa en la idea que ningú es pot fer responsable dels destins d’altres. Potser per això la versió del títol al nostre país, Harry Potter i el llegat maleït, posa l’accent en una noció col·lectiva: tots els protagonistes formen part d’un llinatge que podria comportar alguna maledicció. Afegim-hi, sobretot per a iniciats, que la línia temporal és molt flexible i que a Harry li farà mal la cicatriu.

EL VUITÈ LLIBRE

 El vuitè llibre de Harry Potter té forma de text teatral, però la seva lectura funcionarà com una novel·la. La posada en escena justifica la figuració de John Tiffany i Jack Thorne (escenografia i dramatúrgia, respectivament) en capçalera de cartell perquè és una obra d’art i d’enginyeria esplèndida. El públic agrairà l’esforç posat per dotar aquesta obra d’identitat pròpia. Harry Potter i el llegat maleït no vol competir amb les versions cinematogràfiques de la sèrie, no busca més grandesa que la pròpia del teatre.

Com no podia ser d’una altra manera, al llarg de la representació se succeeixen els trucs de màgia, però la majoria estan resolts de manera senzilla, pràcticament artesanal, fins i tot en els moments més espectaculars. Convertir l’escenari en un llac que el públic veu en tota la seva verticalitat té mèrit, però fer-ho per mitjans mecànics, sense recórrer a efectes digitals, es torna fascinant. El truc que permet als demèntors sobrevolar l’escenari ja el practicaven els mags de l’era victoriana.

En plena sacsejada del 'brexit', un surt del teatre amb la sospita que Europa perd, extirpada la branca britànica, una grandíssima part de la seva capacitat de produir cultura de masses amb estètica i identitat pròpies; ningú com ells per entendre que el primer requisit per estar a l’altura de Hollywood és no imitar Hollywood.

No és una obra infantil. Sens dubte, avui hi haurà nens al teatre vestits amb la disfressa i tota la parafernàlia, però es tracta d’un text per a adults, probablement els mateixos que han crescut llegint la sèrie. És difícil calcular quants són, però si són els milions de persones que cal sospitar, estaríem parlant d’una obra que acabarà competint en nombre de representacions amb grans clàssics del West End com 'El fantasma de l’òpera'.