31 maig 2020

Anar al contingut

Novel·la negra a la grisa Espanya dels anys 50

Luis Roso encara a 'Aguacero' un policia amb camisa blava amb quatre crims al costat d'un pantà en construcció

ERNEST ALÓS / BARCELONA

Novel·la negra a la grisa Espanya dels anys 50

Des que Jesús Carrasco va triomfar amb el seu revival de Miguel Delibes passat per Cormac McCarthy, han seguit la seva estela escriptors debutants que no tenen inconvenient a citar com a referents novel·listes espanyols dels 50, o a situar les seves obres en aquells moments dels quals només han tingut coneixement a través de la lectura o dels records de pares o avis. A aquesta tendència, arrossegant-la cap al gènere negre, s’hi suma un altre autor de primera novel·la: Luis Roso (Moraleja, Càceres, 1988), llicenciat en Filologia Hispànica, que situa el seu 'Aguacero' (Ediciones B) en un imaginari poble de la serra de Madrid on es desplaça l’inspector Ernesto Trevejo, inspector de la Brigada Criminal, per col·laborar amb la Guàrdia Civil del lloc, desbordada pels assassinats de dos guàrdies civils, l’alcalde de la localitat i la seva dona. Encara que els maquis ja són passat, la colònia de peons que treballen en la construcció d’un pantà, gent del sud, en bona part amb un passat més aviat roig i al servei d’un enginyer alemany amb un passat més aviat sospitós, fan desconfiar les autoritats.

Trevejo comptarà amb l’auxili d’un càndid número de la Benemèrita, Aparecido Gutiérrez, i es complicarà la vida amb una resident a Las Angustias, gairebé més que amb el cas, si és que una cosa es pot separar de l’altra.

¿Per què els 50? Segons Roso, els 40 eren «massa foscos» i les ferides de la guerra civil serien massa immediates i evidents. Els 60, en canvi, ja no li servien; massa portes obertes cap al present. Als 50, en canvi, «han passat 15 o 16 anys, les ferides estan obertes, però no se’n parla, la gent mira cap a una altra banda i calla». Aquesta cronologia, a més, li serveix per encaixar el seu inspector Trevejo. «Hi ha distància per a qui no hagi participat d’una manera activa en la guerra».

Ni odiós ni antiheroi

Estem encara en uns temps en què és possible imaginar un policia amb camisa blava «però no idiota ni fanàtic»; sense grans conflictes ideològics, «ni segons sembla un passat fosc que vulgui ocultar» (no és un Bernie Gunther, avisa Roso); «una persona en qui es pot confiar fins al punt que es pot confiar en un policia del règim» però que «no es jugarà la carrera per ningú» i que, «quan ha d’utilitzar els procediments de la policia franquista, els utilitza». No és una persona a la qual odiar ni un antiheroi amb el qual empatitzar. Amb necessaris racons amagats perquè no resulti un estereotip de res i ombres per representar un temps entre gris fosc i negre.