Peter Strickland: "Espero que les meves pel·lícules no es vegin com elitistes"

Dos anys després del seu celebrat pas pel festival de Sitges, les sales comercials acullen per fi l’estrena de The duke of Burgundy, idil·li sadomasoquista dirigit per Peter Strickland sota la influència del Jess Franco dels 70. La setmana que ve arribarà l’anterior meravella del director, Berberian sound studio.

–És anglès, però fa anys que viu a Budapest. ¿Com va per allà?

–¡Millor que a Anglaterra! Almenys som part de la UE, cosa que no està gens malament. Me’n vaig anar d’Anglaterra per primer cop el 2002. Vaig viure un temps a Eslovàquia, treballant per a una companyia de videojocs. Va ser allà on vaig fer la meva primera pel·lícula, Katalin Varga. Bé, vaig rodar a Romania, però hi vaig viatjar des d’Eslovàquia.

–Els seus tres films mostren una visió personal de tres parcel·les de culte del cine. 'Katalin Varga' sembla de violació i venjança. 'Berberian sound Studio' era un tribut esbiaixat al giallo. 'The duke of Burgundy' parteix de la sexploitation europea…

–No era exactament el meu pla revisar gèneres en cada pel·lícula. Simplement va passar. Crec que aquesta visió personal del gènere té a veure amb la meva educació cinematogràfica. Solia anar a un cine de Londres on tant podien posar cine d’autor com exploitation; un dia veies una de Russ Meyer, l’altre una de Tarkovski,  o Fassbinder… Els dos elements se’m van barrejar al cap.

–Pel que fa a 'The duke of Burgundy', ¿què el va portar a fer un film sobre una relació sadomasoquista?

–A un nivell cinematogràfic, el sadomasoquisme és interessant, perquè és molt teatral, molt artificiós. M’atreia explorar la idea de Cynthia [Sidse Babett Knudsen, la primera ministra de Borgen] com una espècie de directora de cine; ella té un guió per als seus jocs amb Evelyn [Chiara D’Anna], disposa marques al terra, dirigeix tota l’acció… Cynthia seria una mena d’actriu que està terroritzada pel seu paper.

–De nou, una altra obra seva que es podria catalogar com a metacine, per respirar més cine que realitat.

–Les dues últimes es podrien catalogar així, i Berberian sound studio en particular. No sé si és bo o dolent, però vénen de l’amor pel cine. Espero que els meus films no es percebin com a elitistes, perquè no crec que sigui important que l’espectador hagi vist o no les meves referències. Sigui com sigui, el meu pla és espolsar-me de sobre aquesta pell i ser menys referencial.

–A 'Berberian sound Studio' semblava, per ser més precisos, amor pel so del cine. En els seus films cuida el so gairebé més que la imatge.

–El so pot ser més important que la imatge en el cine. Per exemple, Blue, de Derek Jarman… El so és el 99% del film. A les meves pel·lícules és al voltant del 50%. No sempre faig servir els mateixos mètodes: a The duke of Burgundy he intentat ser menys altisonant que a Berberian sound studio. Volia que fos molt tàctil, sensual.

–Ha tret interpretacions reveladores d’actrius poc conegudes, com Hilda Péter i Chiara D’Anna. ¿Què sol buscar en una actriu?

–Gairebé sempre es redueix a una intuïció i a portar-se bé, a tenir química. Si creus que no funcionarà, no ho farà. També vaig disfrutar treballant amb Sidse Babett Knudsen, una dona amb una presència tan forta, una cara tan expressiva…

Notícies relacionades

Un director de culte

De noia Disney a estrella mundial: l’evolució imparable de Sabrina Carpenter

–Fa dos anys em va confessar no haver vist 'Borgen'. ¿L’ha vist ja?

–No, encara no. Tinc una gran pila de DVD per veure. No sé quan trobaré el temps. Fer cinema consumeix tot el teu temps i energia. Si em poso a veure alguna cosa, al cap de mitja hora ja dormo. Estic escrivint molt, a més. Vull rodar tres pel·lícules d’una tirada. És el pla.