Ángela Molina, Premio Nacional de Cine

Luis Buñuel va dir d’ella que tenia la cara d’una verge pagana. Manuel Gutiérrez Aragón, que era la criatura més bella que mai va veure pel visor. Cara imprescindible del cine espanyol i musa de cineastes fonamentals i de jubilació forçosa com el mateix Gutiérrez Aragón i Jaime Chávarri, Ángela Molina (Madrid, 1955) va ser guardonada ahir amb el Premio Nacional de Cine, un reconeixement institucional dotat amb 30.000 euros i que serà entregat, com cada any, pel ministre de Cultura en el pròxim Festival de Sant Sebastià.

El jurat, del qual formava part Fernando Trueba (premiat el 2015), es va inclinar per la madrilenya per diversos motius. Entre altres, una enorme trajectòria professional que no va poder tenir millor punt de partida: el 1977 Buñuel la va reclutar per a 'Ese oscuro objeto del deseo'.

TAMBÉ A ITÀLIA

El jurat també va destacar «l’amor i la generositat» amb què 'la Molina' –membre d’una gran estirp d’artistes– ha treballat fora de les nostres fronteres, especialment a Itàlia, on va ser reconeguda amb un Donatello el 1986 i on la confonen amb una italiana més. De premis Goya, no obstant, no en té. I això que ha sigut nominada cinc vegades (l’última, de 'Blancaneu', de Pablo Berger) i que és una actriu «espontània, autèntica, arriscada i original», segons el jurat.

Des que es va posar per primera vegada davant de les càmeres, la filla del gran cantant i actor Antonio Molina –que és mare de cinc fills– no ha parat de treballar. Ho ha fet amb firmes sagrades com Pedro Almodóvar ('Carne trémula') i també amb cineastes més joves, com Isaki Lacuesta ('Murieron por encima de sus posibilidades') o Paco Cabezas ('Carne de neón'). La seva cara també ha estat unida a la petita pantalla ('Velvet', 'Gran Reserva') i al teatre, disciplina de la qual es va enamorar tard. Del cine ho va fer abans. Quan era una nena.

EXPULSADA PER LES MONGES

Notícies relacionades

Ángela Molina debuta en el teatre a Barcelona

Azcón: "La sentència del TS s’ha de complir a les bones o a les males"

Tercera d’una família de vuit germans, a Ángela Molina no la va afectar gaire (tampoc a la seva família) que les monges la fessin fora del col·legi on estudiava. «Portava els cabells llargs i les faldilles curtes. Era filla d’artistes. No callava ni a sota de l’aigua. Per a les monges érem la mala vida. Eren antipàtiques i rigoroses», recorda. Recolzada pel seu clan, la petita i rebel Ángela va optar per estudiar ballet clàssic, dansa espanyola i art dramàtic. El temps li va donar la raó. L’art era el seu fort.

Lectora voraç i curiosa per naturalesa, la protagonista de 'La mitad del cielo' (cinta de Gutiérrez Aragón amb què va obtenir la Concha de Plata de Sant Sebastià) ha vist com la seva filla gran, Olivia, ha seguit els seus passos i s’ha convertit en actriu ('Bajo sospecha'). Totes dues són còmplices en la vida i en el treball, del qual es confessen completament enamorades.