Bunbury, les mutacions d'un veterà

Els horaris del Cruïlla Barcelona no es regeixen per una estructura piramidal, amb l’artista més rellevant en la millor hora, sinó per qüestions de ritme. De més reflexiu a més calorós. Per això fa dos anys Damon Albarn (líder de Blur) es va presentar amb la seva melancòlica música en solitari abans de fer-se de nit; i per això  divendres Esperanza Spalding es va enfrontar al sol a l’escenari Time Out, malgrat el Grammy a l’artista revelació que presumptament va robar a Justin Bieber el 2011 i d’haver sigut escollida per Barack Obama per actuar a la Casa Blanca abans de complir els 30.

    L’artista va ser impassible a la calitja. Es va moure amb seguretat en el seu teatral trasllat a l’escenari d’Emily’s D+Evolution, disc de concepte sobre una noia (Emily, segon nom d’Esperanza) enfrontada a temes d’amor, raça i identitat. Millor que ben acompanyada pels seus tres coristes i la seva banda jazz rock, es podia concentrar a representar amb encant escenes del seu relat o recordar la seva mestria amb el baix sense trasts.

ALTA TEMPERATURA

El d’Esperanza Spalding i Cat Power era, potser, el solapament més dolorós de la primera jornada del Cruïlla. Qui s’acostés a la segona tampoc se’n va haver de penedir: Chan Marshall (el seu verdader nom) es va mostrar concentrada i emotiva en el seu repàs a un cançoner que, amb el temps, només sembla guanyar en veritat i vida. Va brodar les seves cançons, de Song to Bobby a la inevitable The greatest, i també les d’altres: These days de Nico o Blue de Joni Mitchell, aquesta realment nocturna i meditabunda i ni tan sols feta malbé per les converses a crits.

    Minuts després, un bon tram de camí més enllà, Adrià Puntí treia esperit rock’n’roll amb rotund so de banda. Van caure referències a Umpah-Pah (Un compendio en mi menor) però, sobretot, es va tractar de celebrar material recent com l’extàtica Esperit («clap your hands!») o una Prohibit, abans de la qual ens proposar «posar-nos sexis». La tarda es presentava alta de temperatura en tots els sentits, perquè la primera cançó que va tocar Damien Rice (The professor & la fille danse) tracta, segons el cantautor irlandès, sobre què fa un quan és jove i els seus milions d’espermatozoides lluiten per sortir. Era un home sol i una mica trist i la seva guitarra, però això seu podia cobrar volums catedralicis gràcies a la superposició de capes gravades in situ.

    Si Rice podia conduir a la melancolia, Chambao van fer tot el possible per evitar-la. Lamari va deixar anar missatges hedonistes gairebé abans de cada peça («que disfruteu, que feu el que us vingui de gust») i la seva sòlida banda, menys chill que flamenc jazz, va construir grooves efectius. Rius de gent es van acostar a ballar, encara que l’afluència més gran es va registrar, segurament, a Bunbury: allà hi havia d’haver gairebé totes les 22.000 persones que divendres van visitar el festival.

    L’ex Héroes del Silencio va confirmar les seves capacitats no només vocals, també interpretatives i expressives (l’estatisme no va amb ell), en un repàs a la seva carrera sota el signe d’un rock musculós però elegant, amb vistes al jazz, el blues i el country. Bastant material d’Héroes del Silencio: va començar amb una versió amb guitarres surf (abans havien sonat The Tornadoes com a música introductòria) d’Iberia sumergida i el punt més àlgid de l’actuació va ser el rescat final, no sense el vell heroisme, dels clàssics Mar adentro i Maldito duende. A meitat de trajecte, convincent secció d’aromes urbans: encadenat d’El extranjero, Desmejorado i Infinito.  

ALLIBERAMENT BALLABLE

Segons el criteri musical del Cruïlla, a prop de la mitjanit ja toca l’alliberament ballable. I per a això hi havia, per un costat, Crystal Fighters amb la seva barreja de pop i electrònica tribal, i per un altre, Seeed, banda alemanya reggae-dancehall que va portar el públic al fervor amb les seves melodies encomanadisses i, sobretot, un grup de quatre percussionistes que es prestava a coreografies tan encantadores com, a vegades, impossiblement gimnàstiques. El seu xou va tenir un costat reivindicatiu: el seu vocalista Peter Fox va fer una crida a l’obertura de les fronteres a Europa («ho sento, ho havia de dir»). I el mateix esperit crític va travessar l’actuació, robusta, dinàmica i sense por de l’èpica de Vetusta Morla, en què el seu cantant Pucho va fer una crida a l’alliberament de decibels als espectacles en directe i a reflexionar sobre les últimes eleccions: «Les coses segueixen a la deriva i la il·lusió haurà d’esperar».

    Mentrestant, a molts els queda el ball com a forma de depuració. En la recta final de la primera nit quedava molt de públic per a les cerimònies de ritme de Bomba Estéreo i Rudimental. Altres, peus ja masegats, van voler reservar forces per a la segona jornada: entre els seus grans reclams, alguns valors segurs del rock com Robert Plant i Alabama Shakes. HEls horaris del Cruïlla Barcelona no es regeixen per una estructura piramidal, amb l’artista més rellevant en la millor hora, sinó per qüestions de ritme. De més reflexiu a més calorós. Per això fa dos anys Damon Albarn (líder de Blur) es va presentar amb la seva melancòlica música en solitari abans de fer-se de nit; i per això  divendres Esperanza Spalding es va enfrontar al sol a l’escenari Time Out, malgrat el Grammy a l’artista revelació que presumptament va robar a Justin Bieber el 2011 i d’haver sigut escollida per Barack Obama per actuar a la Casa Blanca abans de complir els 30.

    L’artista va ser impassible a la calitja. Es va moure amb seguretat en el seu teatral trasllat a l’escenari d’Emily’s D+Evolution, disc de concepte sobre una noia (Emily, segon nom d’Esperanza) enfrontada a temes d’amor, raça i identitat. Millor que ben acompanyada pels seus tres coristes i la seva banda jazz rock, es podia concentrar a representar amb encant escenes del seu relat o recordar la seva mestria amb el baix sense trasts.

ALTA TEMPERATURA

El d’Esperanza Spalding i Cat Power era, potser, el solapament més dolorós de la primera jornada del Cruïlla. Qui s’acostés a la segona tampoc se’n va haver de penedir: Chan Marshall (el seu verdader nom) es va mostrar concentrada i emotiva en el seu repàs a un cançoner que, amb el temps, només sembla guanyar en veritat i vida. Va brodar les seves cançons, de Song to Bobby a la inevitable The greatest, i també les d’altres: These days de Nico o Blue de Joni Mitchell, aquesta realment nocturna i meditabunda i ni tan sols feta malbé per les converses a crits.

    Minuts després, un bon tram de camí més enllà, Adrià Puntí treia esperit rock’n’roll amb rotund so de banda. Van caure referències a Umpah-Pah (Un compendio en mi menor) però, sobretot, es va tractar de celebrar material recent com l’extàtica Esperit («clap your hands!») o una Prohibit, abans de la qual ens proposar «posar-nos sexis». La tarda es presentava alta de temperatura en tots els sentits, perquè la primera cançó que va tocar Damien Rice (The professor & la fille danse) tracta, segons el cantautor irlandès, sobre què fa un quan és jove i els seus milions d’espermatozoides lluiten per sortir. Era un home sol i una mica trist i la seva guitarra, però això seu podia cobrar volums catedralicis gràcies a la superposició de capes gravades in situ.

    Si Rice podia conduir a la melancolia, Chambao van fer tot el possible per evitar-la. Lamari va deixar anar missatges hedonistes gairebé abans de cada peça («que disfruteu, que feu el que us vingui de gust») i la seva sòlida banda, menys chill que flamenc jazz, va construir grooves efectius. Rius de gent es van acostar a ballar, encara que l’afluència més gran es va registrar, segurament, a Bunbury: allà hi havia d’haver gairebé totes les 22.000 persones que divendres van visitar el festival.

    L’ex Héroes del Silencio va confirmar les seves capacitats no només vocals, també interpretatives i expressives (l’estatisme no va amb ell), en un repàs a la seva carrera sota el signe d’un rock musculós però elegant, amb vistes al jazz, el blues i el country. Bastant material d’Héroes del Silencio: va començar amb una versió amb guitarres surf (abans havien sonat The Tornadoes com a música introductòria) d’Iberia sumergida i el punt més àlgid de l’actuació va ser el rescat final, no sense el vell heroisme, dels clàssics Mar adentro i Maldito duende. A meitat de trajecte, convincent secció d’aromes urbans: encadenat d’El extranjero, Desmejorado i Infinito.  

ALLIBERAMENT BALLABLE

Notícies relacionades

Cruïlla Festival, mirall de diversitat

Música amb Barcelona com a escenografia

Segons el criteri musical del Cruïlla, a prop de la mitjanit ja toca l’alliberament ballable. I per a això hi havia, per un costat, Crystal Fighters amb la seva barreja de pop i electrònica tribal, i per un altre, Seeed, banda alemanya reggae-dancehall que va portar el públic al fervor amb les seves melodies encomanadisses i, sobretot, un grup de quatre percussionistes que es prestava a coreografies tan encantadores com, a vegades, impossiblement gimnàstiques. El seu xou va tenir un costat reivindicatiu: el seu vocalista Peter Fox va fer una crida a l’obertura de les fronteres a Europa («ho sento, ho havia de dir»). I el mateix esperit crític va travessar l’actuació, robusta, dinàmica i sense por de l’èpica de Vetusta Morla, en què el seu cantant Pucho va fer una crida a l’alliberament de decibels als espectacles en directe i a reflexionar sobre les últimes eleccions: «Les coses segueixen a la deriva i la il·lusió haurà d’esperar».

    Mentrestant, a molts els queda el ball com a forma de depuració. En la recta final de la primera nit quedava molt de públic per a les cerimònies de ritme de Bomba Estéreo i Rudimental. Altres, peus ja masegats, van voler reservar forces per a la segona jornada: entre els seus grans reclams, alguns valors segurs del rock com Robert Plant i Alabama Shakes.