'Independence Day: Contraataque', l'elogi de la desmesura

Roland Emmerich mai ha sigut un director tendent a la subtilesa. A ell el que li agrada és la fanfàrria de l’excés i la desmesura. I, per descomptat, destruir ciutats. L’èpica apocalíptica als anys 90 va agafar un nou rumb a partir d’Independence Day, la seva particular reinterpretació del clàssic de la literatura sci-fi La guerra dels mons en clau hipertrofiada de soap opera. En aquella ocasió va saber traslladar el model cinematogràfic de la dècada dels 70 utilitzant històries independents que acabaven confluint perquè els personatges lluitessin per un objectiu comú: la supervivència davant l’enemic. Perquè al final, les individualitats no existien quan es tractava de salvar el planeta i, per descomptat, la dignitat nord-americana. L’heroïcitat era de tots; la gesta, una qüestió patriòtica.

    A Independence Day: Contraataque recupera de forma nostàlgica l’esperit de la seva predecessora. Però es tracta d’una melancolia gairebé autoparòdica i carregada d’ironia. Potser per això, el relleu dels personatges joves queda eclipsat pel de les cares ja conegudes que apareixien en la primera entrega (Jeff Goldblum, Judd Hirsch, Bill Pullman...), la majoria aquí senils i sonats. ¿Com el mateix Emmerich?

Notícies relacionades

La destrucció que va canviar les normes de Hollywood

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

    El director ha arribat a un punt de la seva carrera en què sembla que ja tot li sigui igual. L’espectacle i la diversió són el seu objectiu, i no el preocupa que l’absurditat campi al seu aire. Així, Independence Day: Contraataque es converteix en un delírium trèmens d’acció mastodòntica en què es barreja el més sublim amb el més ridícul de la forma més harmònica i natural. Potser en aquesta autoconsciència hi ha una de les claus de l’èxit d’una pel·lícula que en realitat és una festa de descontrol intergalàctic que ens transporta al verdader esperit del blockbuster de destrucció.

    Potser el primer Independence Day es va prendre més seriosament. Aquí, Emmerich es riu de si mateix i usa l’artifici de la proposta no per espantar l’espectador sobre els perills de la decadència d’occident (al capdavall, és alemany), sinó per oferir entreteniment lúdic i trepidant sense cap tipus d’excuses.