Muchachito: "Dir el que veig, sempre amb respecte, és la meva obligació"

 

Muchachito presenta el seu nou disc, El jiro, i mostra el seu nou estil menys rumber i més funk. Sonarà al Santaco Tropical aquest dissabte, al parc de Can Zam. El carismàtic músic promet festa, dins d’un cartell que inclou des de bandes locals de la seva estimada Santa Coloma fins a artistes com Juanito Makandé, Green Valley i Ale Acosta, dj de Fuel Fandango.

    

–¿Content d’actuar a casa? 

–Content i nerviós perquè per a mi és una responsabilitat. Encara que molta gent l’ha anomenat festival, això és una festa. Les entrades no són cares, la primera oferta era de 10 euros i la segona de 15. Està feta perquè la gent pugui disfrutar de la música i per aportar alguna cosa al meu barri. El dia abans tocaré per a nens d’escoles de Santa Coloma, que també em fa molta il·lusió.

–Parla amb afecte del seu barri malgrat que ha emigrat a Madrid. 

–La part bona de Santa Coloma és la seva gent. No tenim una muntanya fantàstica amb arbres ni grans estructures. Com a Nou Barris i a altres llocs de la perifèria barcelonina, la gent s’ha unit molt per aconseguir coses. I aquest esperit està tornant. Ho veig en gent molt jove i em produeix molta alegria.

–¿Està agradant el seu giro o jiro? ¿Quina cançó ha variat més des que les va interpretar en solitari a l’Apolo per posar-les a prova? 

–Te perdí. Eren les últimes setmanes de gravació del disc i jo encara anava amb la gira de La maqueta que vaig estrenar a l’Apolo. Després d’un concert a Londres se’m va acudir fer un arranjament molt més senzill perquè, amb ell, el lloc es va convertir en una discoteca. Ale Acosta, de Fuel Fandango, ha mesclat el so de sintetitzadors i samplers però també el que jo produeixo amb els peus i les meves coses. A Tiré sembla que sona una caixa de ritmes, però en realitat és un so fet de forma orgànica, amb la guitarra i els peus. Ale ha sabut aportar-hi un toc més modern respectant els meus valors.

–Li ha quedat un disc molt alegre. Tiré és un cant a seguir sempre pa’lante. I el vídeo és molt dels anys 70. ¿És un reflex de com se sent? 

–En la meva música he de ser sincer per poder defensar les cançons en el temps. En aquest disc he sigut molt exigent. És el primer que faig sense Bombo Infierno i no volia equivocar-me. Una mica rotllo tatuatge, volia estar segur que no me’n penediria.

–¿Les lletres han canviat?

–A mesura que em faig gran entren més cançons com Medios, amb dobles lectures. Malgrat portar conya, perquè a mi em va la broma, sóc conscient de la bogeria, la contradicció i les injustícies que hi ha al món. Dir el que veig, sempre amb respecte, és la meva obligació. Sempre ho intento fer amb metàfores i sense cagar-me en ningú perquè un, quan perd les maneres, perd les raons també.

–Per cert, ¿porta tatuatges? 

–No. Sóc més independent. ¿I si després me’n canso, què? En canvi, quan em vaig posar l’arracada tenia molt clar que la portaria tota la vida.

–¿Potser va passar el cap d’Hornos?

–No, encara que a mi m’encanta la història dels pirates. Hi ha un llibre boníssim i documentat que es diu La república de los Piratas, de Collin Woodard. La història els deixa de dolents i sanguinaris però estaven molt més avançats del que ens imaginem. Els pirates van inventar, per exemple, l’avançament i la paga per invalidesa.

Notícies relacionades

‘Mountainhead’, regal per als fans de ‘Succession’

Terry Eagleton: "La possibilitat mateixa de la crítica està en perill"

–Res a veure amb els pirates digitals. 

–La pirateria realment està ficada en tot. Em vaig tirar cinc mesos fent un videoclip que va sortir molt poc a la televisió i que van utilitzar aquells números d’informació gratuïts per a una campanya. Hi ha creatius de publicitat que són autèntics pirates.