Deu moments històrics del Sónar

Tothom té el seu record del Sónar: des de descobrir meravellat avenços electrònics al CCCB fins aquelles nits de festa a la sala Apolo-Montjuïc-Mar Bella-Fira Gran Via. Vint-i-tres anys donen per a molts moments memorables, però alguns han quedat intactes i imperibles i han marcat la vida de tots aquells que cada any assistim puntualment al millor festival de música electrònica del món. Aquí va una petita selecció.

Jeff Mills i el tall de llum (1996)

El gran moment en què tots vam experimentar que el festival havia crescut molt té un nom i una data: Jeff Mills punxant techno abrasiu en una carpa de Poble Espanyol un dissabte de matinada davant d'una multitud entregadíssima. Era tanta la velocitat i força del 'dj' de Detroit que va fondre l'electricitat del recinte. Mitja hora després, la llum tornava i Mills va acabar la sessió aclamat pel públic.

---

El triomf de la imatge de Coldcut (1997)

Sempre s'ha parlat de la interacció entre música electrònica i imatge, però la primera vegada en què aquest matrimoni va funcionar a la perfecció al Sónar va ser durant el concert de Coldcut i Hexstatic. Samplers trets directament de microdocumentals ecologistes que et feien ballar ('Timber') i revisions robòtiques de Kraftwerk ('Auto') van omplir el Hall del CCCB per primera vegada.

---

Daft Punk sense pausa (1997)

I allà, al Pavelló de la Mar Bella, abans dels seus famosos cascos de robots, van aparèixer per primera vegada en terres espanyoles els Daft Punk amb un concert de tot just 45 minuts en què van llançar a boca de canó tots els 'hits' del primer disc com 'Da Funk' o 'Rollin’ & Scratchin’'. Sense pausa, sense descans, sense compassió. Un verdader mur de so.

---

Kraftwerk, els pioners (1998)

Feia set anys que els padrins de la música electrònica no trepitjaven la ciutat de Barcelona i, després del seu retorn el 1997 al Tribal Gathering, el quartet tria el Sónar per mostrar el nou espectacle amb llums ultraviolats i vestits de Spiderman. Ara han girat per Espanya força vegades, però aquell dia el Sónar va veure com un dels seus artistes favorits feia ballar al Pavelló de la Mar Bella per primera vegada.

---

La 'marca Sónar' (2002)

Es crea la 'marca Sónar' abans que la 'marca Barcelona' i comença a viatjar pel món. El 2002 se celebren edicions del festival a Londres, Lisboa, Neuchatel, Hamburg i Tòquio. Els següents anys tindrien Sónar ciutats com Roma, São Paulo, Buenos Aires, Seül, Nova York, Ciutat del Cap, Toronto, Reykjavík, Estocolm o Santiago de Xile, cosa convertia el festival en la cita electrònica més important del món.

---

El feliç matrimoni Alva Noto i Sakamoto (2006)

Encara que les nits de l'Auditori com a jornada inaugural van néixer el 2003 amb Matthew Herbert i la seva Big Band, el concert d'Alva Noto i Ryuichi Sakamoto el 2006 reinterpretant en directe 'Vrioon' i 'Insen' és una de les estampes més boniques musicalment i visualment que s'han donat mai al Sónar. El duo repetiria el 2011 en una nit Grec-Sónar al Teatre Grec.

---

La Pajarraca a TVE (2008)

Abans d'acabar-se la primera dècada del segle XXI, RTVE decideix organitzar un concurs anomenat 'Salvemos Eurovisión' perquè el públic voti el tema que representarà Espanya en aquest certamen. Sergi Caballero no s'ho pensa dues vegades i hi va amb una cançó disfressat de la Pajarraca (meitat ocell dissecat, meitat travesti del Camp Nou que seria la imatge del festival del 2008) i és entrevistat en directe per Rafaella Carra en persona. Surrealisme pur.

---

La invasió oriental d'Omar Souleyman (2009)

Ningú s'ho podia creure. Vuit del vespre al SonarVillage, la calor encara pica fort, però una multitud de més de 4.000 ànimes de diferents països no para de ballar al ritme dels temes més frenètics dels casaments àrabs d'Omar Souleyman. Per molts, el concert d'aquell any, per sobre d'Orbital, Grace Jones, Animal Collective o Moderat. Orient va guanyar Occident.

---

Els fantasmes nocturns (2009)

Aquell any, a altes hores de la matinada, l'últim dia del Sónar de Nit, dos fantasmes en un cavall gris es passegen pel recinte del festival davant de l'estupefacta mirada d'un públic que no sap què s'ha pres per tenir aquesta visió tan lúgubre. Era part de la pel·lícula 'Finisterrae' de Sergi Caballero que es convertiria en la imatge del Sónar 2010 i que guanyaria diversos premis cinematogràfics internacionals. 

---

El club perfecte, Despacio (2014)

Notícies relacionades

Sónar 2016: les claus del festival

¿Val la pena?

Tres dies del Sónar en maratonianes sessions de sis hores per part de 2 Many DJ i James Murphy de LCD Soundsystem amb el millor so possible gràcies als altaveus McIntosh. L'escenari es deia Despacio i era com tenir el club perfecte dins d'un festival. Quan eres dins t'oblidaves d'on eres i de l'hora que era. Despacio era com viure en els clubs primigenis americans com The Warehouse o Paradise Garage.

---

Manu González és autor del llibre 'Dance Electronic Music'